Fa dies que tinc al Facebook una invitació per afegir-me al grup Salvem l’Avui. He estat a un clic d’incorporar-me als prop de 4.000 internautes que formen part d’aquest grup impulsat pels treballadors de l’Avui. Però no ho he fet. El lema “Salvem l’Avui” em sembla, d’entrada, una mica injust per als nous propietaris i gestors del diari. Dient “Salvem l’Avui” s’estan dient moltes coses alhora. Certament, el diari acumula problemes de fa temps i, sorprenentment, és dels pocs rotatius editats a Barcelona que encara no ha reduït la plantilla en un context de crisi del sector i de davallada econòmica global. Si la campanya pretén fer pressió per esmorteir acomiadaments i edulcorar les previsibles retallades, doncs sí, és fàcil d’adherir-s’hi. A cap periodista ens agrada veure què està passant al sector de la comunicació. Suport als companys de l’Avui, al Facebook i allà on calgui.
El problema, però, és que “Salvem l’Avui” també conté un missatge implícit que mereix alguna reflexió. Està pitjor el diari ara que fa un any? O el problema és que els nous propietaris són, contra pronòstic, els editors del diari comarcal que fins ara competia amb l’Avui i l’ha anat superant en difusió? “Salvem l’Avui” porta acompanyada una idea de menyspreu cap als editors gironins? És una reacció d’elitisme i centralisme amagada darrere de la pancarta dels acomiadaments que s’albiren? Perquè un dels arguments dels promotors de la campanya de suport és reivindicar un diari “amb ambició”, “generalista” i altres expressions que lògicament es desmarquen dels estereotips que la gent té d’El Punt, que és la capçalera estrella dels nous propietaris de l’Avui, Hermes Comunicacions. Cal recordar que El Punt té més lectors que l’Avui, si bé aquest últim és políticament més “influent” a la capital. Fa això que l’Avui sigui més “ambiciós” que El Punt? No sé. Són diferents, i ara tots dos pertanyen al mateix grup empresarial de comunicació, que, tot sigui dit de passada, és desacomplexadament nacional i ha demostrat al llarg dels anys una gestió privada exemplar respecte la de l’Avui dels últims anys.
He estat a un clic, i encara no m’hi he afegit al grup del Facebook. No ho he fet perquè seria reconèixer que els propietaris gironins, tractats amb menyspreu en cercles barcelonins, són més dolents que els d’abans. O que el director, els professionals i els col·laboradors actuals (entre els quals m’hi incloc, amb una peça d’opinió setmanal) som un desastre respecte els anteriors. Sincerament, no crec que ara el pati estigui pitjor que abans. L’única diferència entre ara i abans és que actualment les cartes estan damunt de la taula, mentre que abans l’especulació i l’amagar el cap sota l’ala era una constant. I sap greu que siguin els nous propietaris els que hagin de fer front a campanyes tipus “Salvem l’Avui”, respectables, però que centren tota la culpa en Hermes Comunicacions, i no diuen ni piu de les barbaritats comeses anteriorment.
He estat a un clic de sumar-m’hi, però no ho he fet i me n’alegro. Aquests dies estic llegint la novel·la del periodista Xavier Bosch, “Se sabrà tot”, un dels èxits d’aquest Sant Jordi. Estimats lectors, llegeixin aquest llibre i veuran qui i com es gestionava l’Avui en l’època en què Bosch n’era el director, i d’això no fa pas massa temps. Encara no havien arribat els gironins. Agafin “Se sabrà tot” i veuran el testimoni novel·lat d’un periodista que va viure en persona la decadència i el pitjor estil de fer un diari i de dirigir una empresa periodística. Llàstima que llavors, els ERO’s aparcats al calaix i un munt de bajanades empresarials i alguna de periodística, no fossin suficient motiu per clamar “Salvem l’Avui”.
