A tocar d’una petita ermita en un dels vessants de les carenes que envolten el Loch Lomond d’Escòcia hi ha la tomba de Raibeart Ruadh, més conegut com a Robert MacGregor, i potser encara més, pel nom de Rob Roy gràcies a la biopic que se’n va fer a mitjan anys 90. A la làpida de la seva tomba hi ha una inscripció: “McGregor Despite Them”, és a dir “MacGregor, malgrat ells”. “Ells” són els anglesos que havien prohibit al clan dels MacGriogair fer servir aquest nom en una disputa anterior a l’època durant la qual Rob Roy s’havia enfrontat al marquès de Montrose, partidari de la reina Anna d’Anglaterra, que aquell mateix any de 1707 havia aconseguit l’annexió d’Escòcia a la Gran Bretanya.
Ara hem sabut que el primer ministre escocès, amb el seu clàssic somriure constant, no s’ha ni despentinat quan el primer ministre del Regne Unit, David Cameron, ha tret nerviós la poteta i ha instat a fer el referèndum d’independència d’Escòcia en divuit mesos o que, si no, no n’aprovarà el procés.
Alex Salmond ha dit que allà els únics que decideixen el què, el com i el quan són, lògicament, els qui han de decidir el seu futur: els escocesos. Alex Salmond, emulant Rob Roy, ha deixat clar que ell és “Salmond, Despite Them”.
Ja ens agradaria a milers i milers i cada vegada més milers de catalans una postura similar per part del president de Catalunya, Artur Mas. Però sembla balder insistir en això. Després de l’anunci de Salmond vaig llegir una piulada que més o menys deia “el mateix dia que el primer ministre d’Escòcia anuncia un referèndum d’independència pel 2014, el president de Catalunya inaugura una rotonda a Sabadell”. Cal seguir preguntant-se si tardarem massa o potser no veurem mai un “Mas, malgrat ells”?
Com vaig explicar mesos enrere a l’article sobre “El cas dels catalans”, aviat farà tres segles de la traïció de la mateixa reina Anna I d’Anglaterra que – “per una bagatel•la com la llibertat dels catalans”, com diria el seu secretari d’Estat lord Bolingbroke – va faltar al compromís contret amb nosaltres pels guanys econòmics i geopolítics obtinguts amb el Tractat d’Utrecht que posava fi a la Guerra de Successió. Quan no hi ha amics, ni enemics sinó interessos, aquestes coses passen i el nostre govern hauria de ser el primer de tenir-ho clar.
Però el més curiós de tot és que contràriament al preu enorme en opressió que hem pagat als catalans per culpa de la traïció anglesa, ara, els efectes indirectes que pot produir el joc democràtic acceptat del primer ministre David Cameron pot repercutir-nos positivament, en una nova situació política en el si de la Unió Europea en la qual els catalans estem cridats a reaccionar. I diria reaccionar, “malgrat ells”. En aquest cas “ells” no són els espanyols sinó els nostres polítics. Si no tots, una amplíssima majoria que no mou fitxa. Allò que, en bona part per culpa dels anglesos vàrem perdre del tot el 1714, potser ens ho acabaran donant sense pretendre-ho el 2014.
Abans de visitar la tomba solitària de Rob Roy, em va encuriosir la quantitat de bancs de fusta que hi havia arreu d’Edimburg amb unes petites plaques amb noms de ciutadans. Em varen explicar que eren donacions, una mena d’herència, que molta gent feia al país, a la ciutat, per tal que els vius hi poguessin seure, xerrar, contemplar… No sabem si molts d’aquests escocesos vius veuran la independència d’Escòcia el 2014. És probable. Els catalans hauríem de decidir si fem com ells i som “catalans, malgrat ells”, ara sí “ells” són els espanyols, o si continuarem asseguts als bancs en ple ruixat calats d’indignitat fins al moll de l’ós.
