Ja sé que aquest tema ha estat molt tractat per part de diferents especialistes en la matèria, però com que els dos processos continuen, vull aportar a la discussió, si és que n’hi ha, la meva opinió. Esper que sigui útil per aclarir aquests conceptes, encara que només sigui a una persona. Que un estat colonitzador, com és l’espanyol, faci bandera del bilingüisme en els territoris que colonitza i que tenen llengua pròpia, és del tot normal, perquè d’aquesta manera esborra un dels senyals d’identitat d’aquell poble diferent, que ell vol convertir en igual. I això és el que han procurat fer durant més de 300 anys tots els colonitzadors que han arribat i tots els botiflers que s’han afegit a dur endavant aquesta endemesa. Gran part del poble o la major part del poble, especialment les primeres generacions han patit molt. De les generacions que continuen en el territori, també unes han patit més que les altres, i les que han sofert aquest patiment, massa vegades han optat per renunciar a la lluita, i després d’haver-se bilingüitzat, han volgut tornar a monolingüitzar-se, però en la llengua dominant, i d’això és del que es tractava, aquesta era la intenció de tots els defensors del bilingüisme, especialment dels que pretenien mantenir-se o convertir-se en monolingües.
No existeix cap dubte que el bilingüisme tot sol és capaç de matar qualsevol llengua, en el nostre cas la catalana. Convertir una persona en bilingüe és bastant fàcil, però convertir-hi tot un poble, des del segle XVIII, ha estat bastant més difícil; segurament durant el segle XXI seria molt més senzill. El bilingüisme és un procés. I el bilingüisme no s’ha aconseguit fins a final del segle XX, després de generalitzar-se l’educació a tothom i que a totes les cases hi hagués aparells de ràdio i de televisió; i a moltes d’elles, també diaris, com a mínim a tots els establiments on es pogués anar a prendre un cafè. Els meus dos padrins que he conegut no varen arribar a esser bilingües, mai no els vaig sentir parlar en espanyol. Segurament l’entenien, però no el varen haver d’usar mai. Ara es pot dir que el poble catalanoparlant de les Illes Balears és bilingüe, però el procés de bilingüització continua. De fet el partit més interessat a fer desaparèixer la llengua catalana, el PP, s’ha omplert la boca constantment de la paraula bilingüisme, que regia per a tothom menys per a ells; l’ha usada tant com ara usa la paraula trilingüisme, que no és més que una fase del procés bilingüitzador per matar la llengua catalana.
Quan el poble bilingüitzat conviu amb monolingües de la llengua dominant, s’entra en una altra fase, que ja anava fent els seus efectes feia temps, sense adonar-se’n, és la de la catanyolització. És el moment d’usar la major part de trucs possibles, com són el d’intentar minoritzat la llengua, negant-li la unitat amb altres llocs on es parli, canviant-li el nom, i intentant dividir-la, trossejar-la i esmicolar-la, perquè sigui més fàcil la seva desaparició. També s’ataca el cor de la llengua intentant destruir-la, desfigurant-la, fent que la gent vagi perdent les paraules genuïnes de la llengua i les vagi substituint per altres de la llengua dominant, llengua que troben a la majoria de diaris, a la ràdio, a la televisió i al carrer. Mentre això passa, els defensors de la llengua intenten que s’usi a l’escola i a tots els mitjans que poden fer servir. Però en un moment determinat sorgeixen botiflers i persones que n’exerceixen el paper, i volen depurar la llengua, diuen que la volen acostar al poble, volen modificar-la, volen introduir-hi neologismes que no són més que espanyolismes, i no se n’adonen, o sí, que aquest és el camí per acabar la feina del bilingüisme, que és anar desfigurant-la fins que arribi el moment en què, fins i tot sense adonar-se’n, els bilingües en llengua dominant i subordinada es converteixin en monolingües de la llengua dominant. Quan això passa a tots els parlants, la llengua ha mort, encara que se continuï ensenyant a les escoles, com el llatí. Això ja ho deia l’enyorat Josep Maria Llompart.
