Sabem quin model educatiu volem?

                          M’he entretengut suficients vegades a escoltar tertulians de ràdio o televisió comentant el fet del fracàs escolar. S’ha notat massa que no hi havia mestres ni professors, a no ser universitaris, perquè no hi entenien gaire, de qüestions educatives, ja que, des que es publiquen els resultats dels Informes Pisa, surt tota una tracalada de comentaristes que troben que el món espanyol s’enfonsa a causa dels mals resultats que han demostrat els i les alumnes de qualsevol indret de l’Estat. Suposen que ells pertanyen a una generació exemplar i que les generacions actuals ens portaran a la catàstrofe. Llavors és quan comencen les lamentacions i es posen a donar la culpa a qualsevol de les innovacions, reformes, lleis, etc., que hagi fet el partit de torn en el poder i que havien tengut la intenció de millorar els resultats o de disminuir l’abandonament escolar, aspecte en el qual som líders d’Europa.
 
            Un dia d’aquesta setmana la tertúlia corresponia a TV3 i la moderava el periodista estrella dels matins, Josep Cuní, que també li agrada molt intervenir i interrompre en els debats corresponents. Al mateix temps, es demanava si tornar a incorporar els exàmens de setembre seria una millora per a combatre el fracàs escolar. Els televidents votaven a favor dels exàmens de setembre i guanyaven per més d’un 90%. Quina importància tenen els exàmens de setembre per a resoldre el fracàs escolar? El moderador sempre que podia deia que havíem passat d’un sistema molt rígid de disciplina a un altre molt extremat de deixar fer, i tots estaven d’acord que havíem fet llarg i que ja era hora de tornar al sistema primitiu, el d’impartir coneixements i conceptes, memoritzar-los, repetir-los i demostrar que es continuaven sabent el dia de l’examen. Els vaig sentir poc temps, però va ser suficient per comprovar que no hi entenien massa, en aquest tema. Tot era culpar les diferents reformes i lleis educatives. N’hi va haver un que va remuntar el fracàs escolar a la Llei Villar Palasí de 1970, que va ser una llei que va començar a millorar un sistema educatiu completament degradat. Doncs es varen remuntar a aquella Llei, per dir que aquí havia començat la catàstrofe educativa.
 
            En varen dir de molt grosses, com tantes vegades, que s’ha passat d’un extrem a l’altre, de memoritzar-ho tot a no memoritzar, es va arribar a insinuar la bestiesa de culpar els moviments de renovació pedagògica que varen brollar durant la dècada dels 70, 80 i 90, i en la qual varen esser capdavanters molts de mestres catalans, fet que va suposar una alenada d’aire fresc per a l’educació. També es va parlar de la necessitat de la disciplina fèrria, de l’esforç i dels coneixements i conceptes, si es volia arribar a ocupar un bon lloc en el rànquing de l’Informe Pisa i altres avaluacions semblants.
 
            I aquí arriba la gran contradicció, el fet d’enyorar la memorització dels continguts conceptuals, aquell sistema útil per presentar-se a concursos televisius com “Un millón para el mejor”, i que aquest sistema tot sol duu  afegida la cultura de l’esforç, i al mateix temps, es vol que es triomfi a l’Informe Pisa, on sempre són capdavanters països com Finlàndia, on predomina un sistema basat en els procediments, en els continguts procedimentals, que són un conjunt d’accions ordenades i finalitzades, orientades cap a la consecució d’un fi. Comprenen les habilitats, enteses com a capacitats bàsiques; les estratègies, que són un conjunt d’accions ordenades i més o menys complexes que ajuden a facilitar la resolució de problemes diversos; les tècniques, que són les activitats sistematitzades relacionades amb un aprenentatge concret. Són els continguts principals que va introduir la LOGSE, aquella llei de la qual tan malament s’ha parlat, i també tenen en compte els continguts actitudinals, aquells als quals no se’ls ha valgut valorar i els conceptuals en la mesura que són necessaris per a la consecució dels procedimentals. Aquesta és la greu contradicció que arrosseguen aquells que parlen del que no entenen.
 
            Tampoc no es preocupen de quin model educatiu volen. Si el de la disciplina fèrria que pot conduir a una societat submisa o el de la disciplina que atorga una autoritat ben exercida en un règim de vertadera democràcia amb la finalitat de formar ciutadans lliures i crítics amb la societat en la qual els ha tocat viure. Aquesta són les preguntes que ens hem de fer. Quin model educatiu volem i per a quin model de societat? El fracàs a l’Informe Pisa és un fracàs escolar o un fracàs social?