Ruptura catalana versus Reforma espanyola

Qualsevol paral·lelisme entre el moment històric que viu actualment Catalunya amb els anys de la Transició cal agafar-lo amb pinces, certament. Amb tot, ens convé parar-hi atenció.  En aquest sentit, cal tenir present el marc dialèctic establert a la mort del Franco entre les forces polítiques antifranquistes que perseguien un trencament democràtic amb la dictadura per tal d’assolir el restabliment de la legitimitat republicana i les forces internes del Règim que aspiraven a crear un escenari de transició cap a un marc de llibertats democràtiques que garantís la “democratització” del poders que l’havien conformat durant quaranta anys.
El final ja és ben conegut: una llei d’Amnistia a través de la qual paradoxalment foren  els  botxins els encarregats de perdonar   les víctimes, el manteniment del poder de l’Església a través del Concordat, la no depuració de l’exèrcit rebel per tal que  tutelés  la democràcia naixent, la imposició de la monarquia patrocinada per un genocida i la reconversió de l’oligarquia econòmica. Al cap de trenta anys i escaig, arribats al cul-de-sac actual d’accelerada descomposió del sistema, hi ha qui descobreix cínicament fins els dèficits primigenis. Efectivament, el sistema de llibertats públiques que en resultà, d’escassa intensitat democràtica, ha comportat  la socialització d’uns valors democràtics fràgils. Una democràcia  low cost  incapaç de combatre la corrupció, que s’ha limitat a garantir la representativitat dels ciutadans però que  mai n’ha reclamat   llur participació efectiva en la res publica, que s’ha demostrat inútil a l’hora de supeditar els interessos del capital a la política.  
D’igual manera, malgrat la coartada de l’Estat autonòmic, a diferència de l’Alemanya de la postguerra que inicià un  procés de desnazificació i  de desprusianització, a l’Estat espanyol ni es trencà amb el franquisme ni ha existit cap voluntat de descastellanitzar Espanya, bo i reconeixent la plurinacionalitat de l’Estat.
A pocs mesos de l’exercici del Dret a Decidir, hom pot considerar que a Catalunya es donen les condicions perquè hi esdevingui  un trencament democràtic. Dit d’una altra manera, som a les portes d’una revolució democràtica en la mesura que l’expressió a les urnes de la ciutadania   pot donar lloc (cas d’una victòria del doble SÍ) a un escenari constituent. Un procés, en definitiva, que hauria de culminar  amb la proclamació de la República. La Catalunya rupturista, doncs, enfrontada a la Espanya que es debat entre l’immobilisme de Rajoy i  els qui pretendran estovar el govern espanyol a fi de fer-li entendre les virtuts d’una nova Transició. En definitiva, reforma  constitucional per repetir la jugada, ben rendible,  de 1977/1978.
Ruptura o Reforma? Difícilment a Catalunya les tesis rupturistes aniran a la baixa en la mesura que el procés sobiranista porta molt d’avantatge (mobilitzacions consolidades i sobretot la victòria d’haver estat capaç de fer arrelar en l’imaginari dels catalans que o bé es fa un pas definitiu endavant o no hi ha futur). Però, caldrà veure com evoluciona tot plegat. Fins fa poc tot feia pensar que els immobilistes en tenien prou a negar-nos-ho tot. Tanmateix, l’escenari ha canviat arran de les eleccions europees. Tant com perquè els reformistes comencin a avaluar on els pot portar deixar-se arrossegar pel “búnker”, sobretot tenint en compte que anirà creixent el nombre d’espanyols que de sobte han descobert el Dret a Decidir en comprovar que els mateixos arguments utilitzats per negar la consulta  eren fets servir per impedir-los decidir sobre l’hereu de Juan Carlos I, I no només això,  creixerà el nombre de qui creu  que la proclamació de la República Catalana pot possibilitar la generació d’una procés constituent espanyol. En definitiva, no conformar-se amb una  reforma constitucional que, en el fons, no canviarà res substancial.