L’atzar ha fet que avui coincideixin dos fets gens sorprenents, però lamentables. D’una banda, la celebració d’un nou partit de futbol de la selecció nacional de futbol des de la més absoluta de les anormalitats. Allunyats del reconeixement de l’oficialitat en el concert dels trofeus i competicions “normals”, als esportistes i ciutadan…ia catalana només ens queden aquests encontres de « costellada », malgrat llur caràcter reivindicatiu. D’altra banda, coneixem que l’incombustible Rubalcaba ha presentat la candidatura a dirigir el PSOE, bo i deixant anar com a divisa la necessitat de nacionalitzar (espanyolitzar) el seu partit. De fet, pretén (ho he pogut confirmar parlant amb diputats de la seva corda) armar-se ideològicament per poder competir amb el PP i Rosa Díez durant la travessa del desert. I, evidentment, per això, Carme Chacón, malgrat els “viva a España” , els resulta fins i tot massa perifèrica.
D’aquí que convingui recordar, just avui, el paper transcendental de Rubalcaba per fer descarrilar els avenços que l’any 2004 podien haver-se pogut donar pel que fa al reconeixement de les seleccions nacionals catalanes.
Efectivament, abans d’arribar a la polèmica assemblea a Fresno de la Federació Internacional de Patinatge, en què es tancaren les portes al reconeixement de la Federació Catalana, el parlament espanyol havia aprovat un text negociat entre López Garrido, Begoña Lagasabaster i jo mateix) en el qual textualment es deia “los poderes públicos promoverán la presencia de las selecciones deportivas autonómicas que lo soliciten en las competiciones internacionales”. Era, sens dubte, un gran pas endavant. I en el 2004, just quan començava la legislatura.
Al cap de poc, però, contemplàvem com el conjunt de l’administració espanyola (sobretot els ministeris d’Exteriors i el d’Educació que tenia adscrit l’esport a través d’un furibund antiseleccions com ha estat sempre Lizabesky) posà en funcionament la maquinària política (són prou coneguts els contactes amb Berlusconi i les pressions execrcides a través dels fons de Cooperació).
En tot cas, dono fe que, poc abans de la decisió de Fresno, al bar del Congrés, discutint amb ell sobre el tema, puro en mà i amb to burleta, Rubalcaba em deixà anar: “Lo teneís perdido”.
Sabia què deia!
