Del llibre (Angle editorial)
UN SOMNI PER ALS MEUS FILLS (Joan Laporta)
Pàgina 84/85/86
Quan el 22 de juny del 2003 vam prendre possessió del càrrec ja vam advertir que hauríem preferit que fos l’1 de juliol, però la comissió gestora havia decidit, de forma premeditada, amb alevosia i interessadament, que les eleccions fossin el 15 de juny per prendre’ns un any de mandat. La seva jugada era maquiavèl•lica: convoquem les eleccions el 15 de juny perquè qui prengui possessió ho faci el 22 i els vuit dies restants fins l’1 de juliol li computin, amb aquests estatuts, com un any de mandat, i potser encara aconseguirem imputar-li les nostres pèrdues”. Vaig veure aquella jugada i, per això, vaig declarar expressament que prenia possessió del càrrec el 22 de juny per imperatiu estatutari, però que no faria cap acte de disposició fins l’1 de juliol.
Tres anys després, per aquells vuit dies de mandat, ens van obligar a celebrar eleccions de nou. Un individu que en un diari havia declarat amor etern al nuñisme va presentar una demanda al jutjat de primera instància per reclamar que els vuit dies del juny del 2003 equivalien a un any de mandat. La demanda no l’havia preparat aquest soci, sinó un equip d’advocats al servei de Sandro Rosell i d’altres individus vinculats a juntes anteriors. La sentència del jutjat de primera instància establia que calia convocar eleccions immediatament, ignorant l’informe de la Secretaria General de l’Esport, que deixava clar que vuit dies no equivalien a un any de mandat i que les següents eleccions s’havien de celebrar el juny del 2007.Vam recórrer contra aquesta sentència i el jutge, a finals del 2007, ens va donar la raó en el sentit que nosaltres havíem actuat de bona fe. Amb tot, l’agost del 2006, sense que cap altre soci aconseguís les signatures necessàries per formar una candidatura, vam començar el segon mandat. És curiós que tots els que deien que tenien un projecte alternatiu al nostre no es presentessin. Ho respecto, però encara avui no ho puc entendre, a no ser que només fos una estratègia per desgastar-nos i intentar desprestigiar-nos, a més d’un nou brot de rebequeria del Sandro i companyia.
Però aquesta situació va generar un desgast molt desagradable que va afectar negativament la dinàmica de l’entitat i que hauria pogut conduir el Club a una greu crisi si no hagués estat per l’excepcional tasca de la comissió gestora que va encapçalar el Xavier Sala i Martin. A més, els mateixos que havien presentat la demanda van mirar de forçar un expedient d’inhabilitació contra mi i tots els companys de junta. Sabia perfectament qui eren i per què ho feien, en una estratègia orquestrada per Sandro i d’altres persones, que anaven de la maneta amb certs personatges que havien ocupat càrrecs de responsabilitat durant l’antic règim i que van tenir un home de palla com l’Oriol Giralt, un soci que va aconseguir el seu minut de glòria en tot aquell afer.
