Que això del procés ens ha deixat marejats a la majoria crec que no es pot contradir massa. I la marejada desorienta. I quan vas desorientat el cap et va de boig. I ara està fart del procés i l'endemà trempes. Ara veus la llista unitària i l'endemà tampoc et sembla cap pecat que cadascú vagi per lliure amb un objectiu comú d'alliberament nacional.
No conec personalment Raül Romeva però crec que el que diré per valorar l'aposta que representa és objectiu. I també em serveix que Oriol Junqueras (ERC) i Ramon Tremosa (CDC), amb qui formaven una mena de Tres Tenors a la catalana al Parlament Europeu, avalin el seu compromís nacional. És un home molt preparat, molt format, molt educat, de bona retòrica i to adequat segons el moment que toca. És un home de qui no he sentit mai parlar malament ningú de tot el sistema de partits. Parla uns quants idiomes i és un exeurodiputat de productivitat extraordinària, amb prestigi, contactes i coneixedor de les Relacions Internacionals. Fa la sensació que Romeva és un home bo. Diria que ho transmet. I això juntament amb l'educació ja esmentada tampoc és menyspreable de cara a l'electorat menys polititzat. És pacifista amb el què implica de defensa de la democràcia a ultrança. Ah, i bon nedador. Ja se sap que per nedar contracorrent s'ha d'estar molt en forma. I encara més, nascut a Madrid. Això és ben anecdòtic però és aquella pàtina que sempre va bé de recordar com quan un culer li etziba a un merengue que si el Reial Madrid existeix és perquè el varen fundar uns germans catalans. Posar-los a ells contra les seves contradiccions, vaja.
En termes polítics posar-lo de número u ho té tot a favor i res en contra. Es diu manta vegades que la seva elecció és un clatellot a ICV i així és, certament. Però parlem d'un home que combregava amb l'ideari federalista i que esdevé la metàfora perfecta d'allò que ens ha passat. Dic jo que devia ser federalista fins que va perdre el darrer cabell i va optar pel dret a decidir i la conseqüent independència si així ho volem. La metàfora del català fastiguejat, del català mal dit «possibilista» que veu com la millor manera d'hidratar-se es bevent aigua i no compostos que requereixen de fórmules d'apotecari d'estar per casa. I el cop a ICV diria que té efectes col·laterals en una part de socialistes desencantats. Algú dirà que aquests ja són a Més o a Avancem. Potser sí. El que vinc a dir és que la figura de Romeva segur que ajudar a rascar vots arreu i un vot pel sí el 27S avui dia val com el grafè. El que vinc a dir és que Romeva no és un líder pensat per als independentistes de primera hora sinó per als de segona, tercera o els de la quarta hora que encara resten en el llindar que va del dubte al convenciment més o menys explícit.
A sobre compleix, en certa manera, amb el principi de polítics o no polítics a una llista cívica. Romeva no era fins a dia d'avui un polític en actiu i reivindica el seu pas per la política com això, un pas «per» i no «a» la política. I no és una observació menor. Particularment no em semblava malament l'opció que el cent per cent dels components de la llista cívica no fossin polítics. La política professional en una persona ha de ser circumstancial, mai una condició permanent o un estat inalterable com passa massa sovint.
El polític es fa, no neix. S'oblida amb facilitat. Prima la vàlua o la condició? Ho dic, perquè deixar els polítics fora de la llista semblava, per a alguns, un sacrilegi. I dir això no és desmerèixer en cap cas el paper primordial que hagin tingut Artur Mas i Oriol Junqueras en les negociacions d'aquests dies. Els tinc a tots dos en una altíssima consideració tot i certes discrepàncies.
Però fa uns dies em vaig trobar pel carrer un dirigent sobiranista de primer nivell que justament venia d'una d'aquestes cimeres i em va dir «David, si no anem junts perdrem i el president ja has vist que està disposat a tot si cal». Li vaig respondre que sí, que era desitjable, però que si no podia haver-hi unitat, la lamentació no servia de res i calia gestionar la no-unitat i que el temps, a CDC i ERC, els estava posant a lloc. El salt a l'arena parlamentària per part de les entitats sobiranistes ja s'hauria d'haver anunciat per Nadal li vaig dir – aquí varen ser elles les que varen pecar d'excés de paciència – i per sorpresa meva aquest dirigent em va respondre: «Tens tota la raó».
M'atreviria a dir que a la majoria d'independentistes independents ens és absolutament igual qui s'emporti la glòria nacional perquè el nostre partit es diu Catalunya. Si el polític no entén que la política pot ser extremadament desagraïda en els moments clau, és que no ha entès de què va això. El sacrifici polític, arribat el cas, ha de ser absolut. Estem parlant de la tomba al soldat desconegut. La glòria política rau en compartir amb els teus conciutadans la consecució de l'objectiu encara que aquesta glòria la visquis en la intimitat més estanca del menjador de casa. I no tinc clar que això ho hagi entès tothom dins dels partits. Però aquí estem. Som el que el carrer ha mogut i ara importa què fem? Com ens movem per posar les coses al seu lloc el 27S. No importa qui s'ha empassat gripaus, ni si hem abusat del calendari, ni si jo em mereixia més i tu menys o viceversa.
Me n'adono que he personalitzat massa aquest article en la figura de Romeva i segur que seria el primer a dir que això és un procés col·lectiu. Ja ho sabem, però la jugada de designar-lo a ell com a número 1 d'una llista mig cívica mig política finalment, m'ha semblat mestra. Estic convençut que Romeva farà un paperàs mediàtic i electoral i la seva valoració a les enquestes pot ajudar i molt a aconseguir allò que sembla que una majoria de catalans anhelem. I que em perdonin avui Carme Forcadell i Muriel Casals per no dir res d'elles. En tot cas quedi dit que la seva constància no l'agrairem mai prou. I als qui són al darrera però no donen la cara, també. Gràcies a tots i totes. Som-hi! Junts per guanyar! Donec Perficiam!
