Robert Ménard és un personatge molt conegut a l’estat francès. Malgrat la proximitat geogràfica, la seva figura, continua essent desconeguda als Països Catalans. Nascut a Orà, Algèria, en una família colona francesa, va començar a militar al comunisme trotskista, concretament a la Lliga Comunista Revolucionària, per passar al Partit Socialista després. Els anys setanta va protagonitzar la lluita de les ràdios lliures. L’any 1985 va fundar la coneguda ONG Reporters Sans Frontieres (RSF), Periodistes Sense Fronteres. Va dirigir-la fins l’any 2008 protagonitzant la lluita per la llibertat d’expressió i la denúncia contra els règims totalitaris. Acabada l’etapa a RSF dirigeix el Centre per la Llibertat de la Informació a Doha, Qatar, però acaba marxant per disconformitat amb la manca de llibertat a l’estat àrab del Golf. A partir de llavors retorna a la tasca de periodisme fins a l’any 2013.
L’entrada en política de Ménard s’anuncia com a independent però rep el suport de diversos partits menors de dreta sobiranista (DLR, MPF, RPF). El Front National manté una relació de suport distant a la seva figura. Ménard es presenta com a batlle a la ciutat occitana de Besièrs (Béziers en francès). Una ciutat mitjana de 70.000 habitants que aviat agafa protagonisme arran de la victòria, amb un 47 %, del polèmic periodista.
Encara no fa dos anys que Ménard és batlle de Besièrs, una vila depauperada de passat gloriós, empobrida i atacada ferotgement per l’atur. Ménard, de 62 anys, denuncia el “reemplaçament” a la localitat en favor d’una “immigració massiva”. Ha pres mesures com ara prohibir que s’estengui la roba als balcons, prohibir escopir, fent patrullar la policia a cavall per reduir la delinqüència comuna o proveir-la amb armes de foc, limitar el nombre d’antenes parabòliques que inunden el barri Garibaldi (avui conegut com a “quartier arabe” per la forta presència d’àrabs), prohibir la presència al carrer de menors entre les onze de la nit i les sis del matí els dies festius o instal·lar un Betlem a l’ajuntament. Tot plegat invertint en el centre de la vila en detriment a les zones de les afores i reduint-ne les ajudes socials als centres d’acolliment o a les cantines escolars.
Precisament ha estat a l’escola on Ménard ha pres una de les decisions més polèmiques. Ha fet un estudi sobre la procedència dels escolars de Besièrs. Un 64 % dels alumnes a la localitat són àrabs segons l’estudi municipal i Ménard ha dit que la ciutat deixarà de francesa. El propi primer ministre Manuel Valls ha dit sentir vergonya d’un càrrec electe que es dedica a mirar els cognoms de l’alumnat. Mentre els socialistes fan bandera de la multiculturalitat els partidaris de Ménard diuen que ha ajudat a trencar tabús de temes dels que no es podia parlar. El sindicat Solidaires afirma que “el problema d'ordre públic a Béziers és el propi Ménard”.
La segona acció polèmica va produir-se el passat 11 de setembre quan l’alcalde va visitar el barri de la Devèze. Allà un nombrós grup d'immigrants havien ocupat un complexe “d’habitatges socials en renovació” trencant les portes i agafant la llum i l’aigua de franc. Ménard va anar pis per pis explicant als ocupants que “Aquí no sou benvinguts”, dient-los que el que havien fet no era correcte i que no es podia actuar per la política de “fets consumats”. Ménard no ha aconseguit expulsar els refugiats que van respondre un mes després netejant el carrer on habiten per “afavorir la convivència amb els veïns”. Al que Ménard va respondre que era una operació de maquillatge.
En tot cas la figura de l’alcalde continua creant expectació i el New York Times li dedica un extens article. Especialment en un marc on el Front National va aconseguir 11 alcaldies a les darreres eleccions i guanyar les eleccions europees amb el 25 % front el 19 % de l’UMP i el 12 % del PS. A les eleccions de desembre sembla que podrà guanyar, per primera vegada, un govern regional, concretament el de Nord-Pas-de-Calais. Un dels motius d’aquest èxit és el creixent nombre d’immigrants que voten al Front seguint la lògica de “Després de mi, tanqui vostè la porta” com afirma el professor de ciències polítiques de París, Pascal Perrineau.
