No, no llegireu la lletra de cap cançó. O potser sí, la cançó enfadosa que caracteritza moltes feines: no tan sols es treballa en precari –i en condicions precàries-, sinó que s’exigeixen ritmes de treball endimoniadament accelerats. En molts llocs de treball s’exigeix una producció més, o molt més, elevada de la considerada tècnicament com a màxima possible en condicions normals.
No s’ha de ser un linx per veure que aquesta acceleració augmenta exponencialment els riscos derivats de la feina, de patir estrès, accidents de treball… Abans, amb tota intenció parlàvem de treball precari en condicions precàries. I és que mentre el cos aguanta, ritme, ritme i ritme. Però quan les forces flaquegen i deixem de ser competitius/ves, esdevé l’arraconament, la minva en els complements de productivitat i moltes vegades, senzillament, a l’atur. I això es dóna en edats en què trobar una feina és veritablement molt complicat. O sigui que més ens val: ritme, ritme, ritme!
