Intentaré posar un poc de raciocini a la fe, cosa que crec deu ser completament impossible. Idò iniciaré una aventura impossible, qui no la vulgui fer amb mi, no en té cap obligació. Tot això m'ho ha inspirat l'arquebisbe Cañizares, que quan deia la missa del funeral de la senadora Rita Barberá va anar pronunciant paraules que em varen fer sentir implicat i meditatiu, perquè un arquebisbe és cosa grossa, i el que diuen deu anar a missa, encara que aquell dia, el mossèn Cañizares en deia una, de missa. Va acusar moltes persones d'haver fet mal a l'exbatlessa i va dir: “Ninguno es inmune al sufrimiento que atravesó nuestra hermana”. Això em va fer pensar que si jo patia, ja podia saber la causa. Va dir moltes més coses que haurien de fer que les persones que l'escoltaven, canviïn el rumb de la seva vida i de les accions que duien a terme, per poder sortir-se'n del que hem creat: “caminos ciegos sin misericordia”.
Va posar en dubte la justícia terrenal, especialment la mediàtica i la política i per això va reclamar que Rita Barberà “sea llevada al juicio de Dios, el único verdadero y justo” i també va recalcar “se enfrente a la tribuna divina que no juzga como los hombres” ja que “estamos cansados y agobiados de este mundo que condena a las personas”. Vaig pensar que pagava la pena reflexionar sobre aquestes paraules de l'arquebisbe, i no fer com fan molts, que escolten o no els sermons a l'església, o els llegeixen quan s'han publicat, sense fer-ne cas, com si haguessin sentit ploure.
Em vaig imaginar Rita Barberà arribant al seu destí i esperant el judici que li ha de fer Déu, i va ser aquí quan em vaig haver de posar a investigar per veure la factibilitat d'aquest fet. La senadora és una més de totes les persones que han de ser jutjades. Per tant, vaig recordar les paraules del Credo, que vaig aprendre quan era petit; hi havia un fragment que deia: “…se’n pujà al cel, seu a la dreta de Déu, Pare totpoderós; i d’allí ha de venir a judicar els vius i els morts.” Quan demanàvem a veure quan vendria a jutjar-nos, ens deien que el dia del judici final, que seria quan s'acabaria tot i començaria la vida eterna.
Arribat aquí el meu pensament i fruit de la investigació que havia fet, vaig saber que se suposa que d'ençà que l'”home sapiens”, o el descendent d'Adam viu sobre la terra, hi han viscut uns 107.000 milions de persones. Que si encara Déu s'ha de posar a fer judicis, té feina per molts de milions d'anys. I si primer ha de venir la fi del món, qualsevol que es mori ara, ha d'esperar tota una eternitat a ser jutjada. Vaig pensar que això pensat racionalment no podia ser i que havia de cercar altres sortides.
Vaig pensar que Déu podria haver començat a actuar des que va morir la primera persona que hi va haver sobre la terra, i es diu que l'home fa uns 400.000 anys que va començar a existir com a persona. Que Déu podria actuar com un jutge de pau de qualsevol poble o ciutat i vaig comprovar que solien jutjar i resoldre uns 50 casos cada any. Si fos així, hauria jutjat uns 20 milions de persones, i pràcticament no hauria fet coneixedor, devora els mils de milions que han viscut, i quasi la totalitat, han mort. Vaig pensar que perquè era Déu en podria jutjar 500 cada any, que serien un o dos cada dia. Així, des que l'home viu sobre la terra n'hauria judicats 200 milions, encara en quedarien 106.800 milions esperant. Vaig trobar que això era impossible, i que perquè era Déu en podria jutjar 5.000 cada any, que serien 13 o 14 persones cada dia. Això vaig pensar que era el màxim, ja que suposava una jornada laboral de 13 o 14 hores diàries si el judici durava només una hora, i que menys era impossible si s'havia de repassar tota una vida pecadora.
Vaig descobrir que jutjant-ne 5.000 cada any en 400.000 anys, es podrien haver jutjat uns 2.000 milions de persones. Per tant, vaig poder esbrinar que a aquesta velocitat, encara faltaven 20 milions d'anys per poder-los haver jutjat a tots, i a més, s'hi haurien d'afegir tots els que moririen durant aquests 20 milions d'anys, i això aniria allargant la coa fins a l'infinit; només ens falta el teòleg que arribi i ens digui que déu no té present, ni passat ni futur, que no existeix el temps, i ara ja tendrem la Seu plena d'ous. I n'hi caben molts, encara que algú podria dir que no n'hi cap cap. Vaig arribar a la conclusió que Rita Barberà encara haurà d'esperar tota una eternitat per esser jutjada. Llevat que ens pensem que nosaltres som el centre del món, els únics del món, els més importants del món, i que quan morim una divinitat ens espera.
