El debat sobre l’exposició que es planteja fer al Born amb dues escultures franquistes, està tergiversat des de bon començament per la gent de la corda del Comissionat de Polítiques de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona.
Cal dir que una exposició sobre l’ocupació de l’espai públic per part del franquisme, així tal qual, no havia de rebre cap contestació. El problema, el gran problema, és el rerefons d’aquesta i d’altres iniciatives similars. Semblaria que no hi hagués cap altre lloc a Barcelona per fer l’exposició que davant el Born, però no ha estat aquesta una tria innocent. Ben al contrari, només sentir el que els impulsors de facto o intel·lectuals afirmen, ja es adonem per on van els trets.
Diu Vinyes que la memòria és un dret. Fals. Las memòria és un fet. No és que tinguem dret a la memòria, com no és cert que tinguem dret a una mà o a un ull. Allò que diferencia els éssers humans de la resta d’espècies és aquest recordar que va més enllà de la pròpia consciència. En tant formem part d’un conjunt, i més quan aquest és una Nació, l’espai acull un seguit de llocs que ens recorden qui som, com hem arribat a ser-ne i com ens imaginem a nosaltres mateixos, en la figura dels fills i néts, en uns anys o segles. Com quan perdem la vista, o tenim una ferida, de vegades cal actuar, operar, com succeeix amb la memòria de la nit del franquisme, però el que no fem, si més no jo, és treure’ns un ull per donar vista al malmès.
ÉS aquesta una memòria d’espais, fets i pensaments, transmesos per mitjà de les generacions, que amaren paisatges urbans i rurals, i aporten inconscientment una manera d’entendre el món pròpia. Es tracta d’un record compartit entre els que hi són, els que han estat i els que ens succeiran. Ens dóna cos coma poble, i ens ajuda a reconèixe’ns i a ser reconeguts.
Davant d’aquesta memòria fonamental, des del Comissionat de la Memòria se’ns ofereix la memòria selectiva, centrada en parcialitats, i colgant tot allò que afebleixi el discurs oficial. Un discurs oficial bastit no sempre des dels despatxos de les administracions, sinó sovint des de les càtedres universitàries de l’escola dominant, o des dels mitjans culturals afins a determinats grups polítics.
Simultàniament, es prohibia la desfilada de la Coronela des de l’Ajuntament i es descrivia el pal de la bandera del Born com a porno nacionalista provincià. No hi cap, per tant, suposar que les intencions han estat mal interpretades, ben al contrari, es presenten davant nostre diàfanes.
I mentre en Ricard Vinyes continuï al davant del Comissionat de les Polítiques de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, aquests atacs es reproduiran sistemàticament fins desvirtuar el Born. Igual que un cop es van repartir emblemes amb el “Maura, No”, potser cal anar pensant en un “Vinyes, No”. Vaja, si és que no es cau del cavall viatjant a Damasc.
Ricard Vinyes? No
|
- Publicitat -
Publicitat