Fa cinc-cents anys Carles de Gant arribava a la península desembarcà al port de Villaviciosa per a prendre possessió dels seus dominis castellans, jurídicament en mans de la seva mare Joana. acompanyat dels seus assessors borgonyons i catalano-aragonesos. Els anys següents assistiria a les Corts de Castella, d’Aragó de Catalunya. Nomenà Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, regent de la corona catalanoaragonesa; i el cardenal Cisneros per a Castella.
Carles es trobà a la península dues realitats jurídico-polítiques i diverses societats on les classes emergents demanaven pas. No era el cas de Galícia, Andalusia, Canàries o Navarra on l’acció dels Reis Catòlics fou devastadora o pacificadora, segons l’argot imperial. A Catalunya els seus besavi i avi ja havien aplanat el camí aliant-se amb pagesos i menestrals contra les oligarquies i la Generalitat. Després de la Guerra civil del XIV i les guerres Remences restà una certa treva social i política i les ganes d’impulsar el país després de la sagnia de la pesta negra i la guerra.
En canvi a les Illes, el Regne de València i a Castella, les lluites antioligàrquiques i antisenyorials que esclataren, amb components de xenofòbia antimorisca o anticonversa, posicionaren el nou emperador al costat de l’oligarquia feudal. L’anorreament identitari i econòmic d’aquests territoris comença llavors, i ha deixat rastre. Absència de burgesia comercial a Castella, refeudalització de Balears i València i accelerada castellanització de les elits. El cop mortal l’acabà donant però Felip II amb l’invent de Madrid.
La conformació de la monarquia castellana amb la seva influència sobre tots els altres regnes que controlava es va fer en gran mesura amb la construcció d’una aliança de les elits polítiques amb les jerarquies religioses. I a l’entorn del concepte ètnicament excloent del cristiano viejo. Així des dels Reis Catòlics: l’expulsió dels jueus, la marginació i persecució dels moriscos, l’extermini amb evangelització dels autòctons americans, la monarquia va aparèixer com a braç armat de les posicions del Papat. Tot i que amb xocs periòdics quan els Papes d’origen italià temien un excés de poder dels Haugsburg.
La concepció etnocèntrica dels cristianos viejos permeté una persecució sistemàtica dels conversos jueus i la implantació dels estatuts de puresa de sang (fins al segle XIX) que els impedien entrar en la majoria d’institucions. Molts d’ells amagaren els seus orígens compensant-ho amb una major intransigència religiosa (la fe del convers) o una més gran espiritualitat. A partir d’aquestes premisses es cercaven pistes més o menys discutibles per detectar traces de conversos en postures místiques o il·luminades: postures crítiques, por a la Inquisició, freqüents invocacions a la Santíssima Trinitat, sortides escapistes com la recerca de la fama o l’autoturment de “viure desvivint-se”. Hi ha amples coincidències pendents de més recerca històrica entre comuneros o agermanats, conversos jueus, luterans, místics o il.luminats.
La posició de monarquia oficialment catòlica va servir per fer-la insensible als corrents de Reforma que recorrien tota l’església i que van culminar amb la Reforma de Luter que s’estengué sota diverses accepcions per tota l’Europa central i nòrdica. De manera que la persecució a la dissidència religiosa titllada de luterana, s’acompanyava al mateix temps de persecució dels descendents de jueus i moriscos conversos o de simples humanistes (erasmistes) o de místics (Santa Teresa i Sant Joan de la Cruz) i il·luminats. El misticisme, sempre sota sospita, va ser l’única versió de reforma tolerada, juntament amb els canvis orgànics propiciats pel cardenal Cisneros i que en ambdós casos van significar un cert sanejament de la situació corrompuda i laxa que es vivia en la majoria de monestirs i bisbats.
Es posaren totes les universitats de Castella en mans de les ordes religioses dominics, agustins, i més tard jesuïtes. La universitat va esdevenir en l’Edat Moderna un poderós mecanisme d’ascens social i de reclutament burocràtic, tant per a l’Església com per a les institucions civils. Malgrat tot, aquestes universitats foren incapaces d’incloure la revolució científica.
El cas de l’erasmisme és emblemàtic, considerat a mig camí entre luteranisme i catolicisme, a la península es van viure grans polèmiques . Autors com Lluís Vives o els germans Juan i Alfonso de Valdés, van tenir molts detractors que van estar a punt d’aconseguir la seva condemna el 1527 a la Conferència de Valladolid. La persecució inquisitorial des del 1521 de tot allò que fos sospitós de luteranisme i de reformisme il·luminat, místic o erasmista va comportar fins i tot la prohibició d’estudiar fora de la península en temps de Felip II (Pragmàtica 22 de novembre de 1559)
En el mateix any 1517 ocorrien al món uns fets que ja marquen que havíem arribat a l’època global que ara està en ple esclat. A 31 d'octubre a Wittenberg (Alemanya): Martin Luther exposava les 95 tesis on denunciava les indulgències pontifícies i posava les bases de la Reforma protestant.
Selim I de l’Imperi otomà derrotà als Mamelucs i s’annexiona Jordània, Síria, Aràbia i Egipte, i bona part del nord d’Àfrica. I arribà a les portes de Belgrad amb Bòsnia i Sèrbia ja conquerides. Rússia quedava com a reserva del món ortodox. Així fa cinc-cents anys, l’escenari dels quatre grans blocs de potències imperials monoteïstes: musulmans, protestants, ortodoxos i catòlics ja quedaven dibuixats fins a l’actualitat
Mentrestant a Amèrica continuava la colonització genocida amb les primeres expedicions al Yucatan el mateix any que hi arribava Fra Bertomeu de les Cases, defensor dels indis.
Centrant-nos al Principat de Catalunya, Carles és el darrer monarca amb voluntat d’establir un imperi universal europeu i cristià. Aquesta vocació i la seva extracció cultural facilitaren una època de bona entesa amb les forces vives del Principat de Catalunya. No hi havia sobre la taula un programa de centralització castellanista com el què dissenyaria el seu fill Felip II. De fet però, el mèrit de Carles és relatiu. Com hem dit, a Catalunya, la guerra civil del segle anterior havia abaixat els fums de les oligarquies comercials urbanes i de la noblesa clerico-senyorial. El seu besavi i avi havien apostat per una aliança tàctica amb representants de les classes populars: menestrals de la Busca i pagesos de remença per frenar el contrapoder oligàrquic de la Generalitat. De l’empat final en resultà una continuïtat del poder econòmic principal amb avenços en els drets socials o polítics dels menestrals o dels remences després de la Sentència de Guadalupe
Carles es trobà, doncs, la feina feta a Catalunya: una certa treva social i política; i les ganes de reimpulsar el país després de la sagnia de la pesta negra, les aventures imperialistes i la guerra civil. Després de la Sentència de Guadalupe que va significar l’eliminació de diverses càrregues feudals pels pagesos, s’inicià un moment de recuperació econòmica important, no només basat en aquest canvi social agrari, sinó en la necessitat de remuntar una demografia extenuada per la pesta del XIV i la Guerra Civil del XV. D’aquí la creixent presència d’immigrants occitans en tots els territoris catalans. Producte d’aquests canvis socials al camp comencen les bandositats entre nobles.
La millora econòmica també procedeix de les apostes europees del monarca. Malgrat la teoria comú i simple del desplaçament del comerç cap a l’Atlàntic, això no va venir de cop i no en aquesta època. De fet la consolidació de la presència imperial a la península itàlica, que ja havien començat els reis d’Aragó amb la conquesta de Sardenya, Sicília i Nàpols, fa de la Mediterrània occidental un autèntic llac català, amb un mercat interior protegit, per on circulen teixits de Catalunya i grans de Sicília. I a les Drassanes es construeixen sense parar vaixells de guerra.
Només la geopolítica de l’Emperador amb la necessitat d’absorbir Gènova per poder atacar França i assolir el domini del Milanesat, fan que Carles trenqui el monopoli català, donant avantatges als Genovesos. Aquest és un dels primers motius de fricció de la Generalitat amb la Monarquia dels Àustries. Així com les constants baralles entorn de les prestacions econòmiques per a les campanyes militars i navals per atacar França o defensar-se dels turcs; o les polèmiques entorn de la interferència de la Inquisició castellana en els afers policials i de justícia propis de la Generalitat. La subtil o descarada substitució de les direccions dels convents catalans per monjos de procedència castellana també és una altra font de conflictes. Amb tot, els nobles catalans com els Requesens i els Cardona tenen durant el regnat de Carles un paper molt rellevant en tots els afers mediterranis i internacionals, i també en la presidència de la Generalitat.
En aquesta època també es viu també la florida dels pensaments renaixentistes i erasmistes a l’Estudi General de Barcelona, on hi ensenyen professors simpatitzants de les Germanies o dels Il·luminats. I tot plegat fomenta diversos intents de reformar les ordes religioses donat el nivell de corrupció i disbauxa en que havien caigut molts convents. En l’àmbit eclesial també a Roma els papats dels Borja havien deixat la Cúria i la jerarquia eclesiàstica plena de gent d’origen català o de la Corona d’Aragó, que persistiren a l’època de Carles.
És curiós com l’obsessió commemorativa de l’Estat i els seus corifeus intel·lectuals, sembla que hagin oblidat l’efemèride. Serà perquè predomina la historiografia romàntica espanyolista que prefereix commemorar mixtificacions i mitificacions històriques que promoure mirades crítiques cap un passat que lamentablement encara ens condiciona la nostra realitat social, política i econòmica. No ho vol la historiografia romàntica espanyolista que situa el naixement d’Espanya ja als Reis Catòlics, i potser a Viriato. I no ho sap el llast de la historiografia romàntica catalana, heretat per la marxista, sobre el mite de la Decadència catalana que fa del segles XVI i XVII uns segles oblidats.
Síntesi d'articles publicats a El Punt-Avui i Economia Digital
