- Publicitat -
Arran d'un comentari sobre el fet que en una conversa amb un elector de la CUP coincidíssim en la necessitat de treballar en tot el que es pog
ués plegats i que seria interessant per al país anar junts (conjuntament amb els bascos) a les eleccions europees, em sorprengué l'agressivitat (més que no pas el nombre) d'algunes respostes. De fet, em sorprèn que, vivint els temps excepcionals actuals, que encara estigui tan arrelat el sectarisme entre les esquerres. No només hi ha qui des de l’esquerra es capfica a encastellar-se i a convertir el retret permanent dels altres en el seu digne d’identitat, sinó que pretén -a més- que les altres esquerres actuïn sota els seus paràmetres, com si ell posseís la fórmula i la matriu del motlle de l’èxit.
Sovint, es menysté la transcendència del moment històric, la magnitud de l’atac que patim per part del capital contra l’estat del benestar, la immediatesa de l’escac i mat als drets socials i civils i la intensitat del desmantellament de les estructures públiques que permetien una mínima socialització de la riquesa i la possibilitat de fer efectiva la igualtat en drets entre els ciutadans garantits teòricament en les constitucions.
Els moments excepcionals exigeixen enterrar els sectarismes. El Front Popular (el Front d’Esquerres català) aplegà comunistes menja-capellans i republicans de missa dominical perquè els temps n’eren molt, d’excepcionals: calia preservar quatre lleis progressistes republicanes, restablir l’Estatut i alliberar els presos. En definitiva, aturar el feixisme. A l’Alemanya nazi (voleu una conjuntura més agressiva?) fins i tot un sindicalista catòlic que actués conseqüentment era empresonat. Al costat dels socialdemòcrates, dels espartaquistes… Es pagava el preu de la conseqüència, de la voluntat de donar resposta a una conjuntura concretament molt excepcional.
I ara? Tal vegada, algú pot negar també que vivim temps excepcionals? Temps de guerra, sens dubte. D’una guerra que estem perdent, que pretén girar-nos el mitjó a la societat que hem anat construint al llarg de la segona meitat del segle XX; a Europa, de manera primerenca i intensa, i a l’Estat espanyol de forma retardada i afeblida. Tot amenaçat com a conseqüència de la guerra declarada per la transferència a l’àmbit privat dels recursos públics amb què es finança.
I les esquerres arreu d'Europa just comencen a reaccionar. Prou rendida per no oposar-se al pagament del deute il•legítim que imposa el capital, prou afeblida per ser incapaç encara de forçar-ne, si més no, una quitança.
Moments històrics excepcionals, en què ens juguem la salut dels valors democràtics de les nostres societats (compte a l’increment d’idees que crèiem enterrades des de Nuremberg) i el funcionament democràtic de les estructures públiques (submissió de la política al poder financer i esclerosi accelerada del sistema). Es per això que haurà de ser prioritari superar dogmatismes en l’esquerra. No hi ha fórmules màgiques! Només un camí, enterrar el sectarisme i buscar el major nombre de punts de contacte.
Lamentablement, hi ha qui se sent a gust en el sectarisme perquè de sempre ha estat el paradís per als immobilistes!
Sovint, es menysté la transcendència del moment històric, la magnitud de l’atac que patim per part del capital contra l’estat del benestar, la immediatesa de l’escac i mat als drets socials i civils i la intensitat del desmantellament de les estructures públiques que permetien una mínima socialització de la riquesa i la possibilitat de fer efectiva la igualtat en drets entre els ciutadans garantits teòricament en les constitucions.
Els moments excepcionals exigeixen enterrar els sectarismes. El Front Popular (el Front d’Esquerres català) aplegà comunistes menja-capellans i republicans de missa dominical perquè els temps n’eren molt, d’excepcionals: calia preservar quatre lleis progressistes republicanes, restablir l’Estatut i alliberar els presos. En definitiva, aturar el feixisme. A l’Alemanya nazi (voleu una conjuntura més agressiva?) fins i tot un sindicalista catòlic que actués conseqüentment era empresonat. Al costat dels socialdemòcrates, dels espartaquistes… Es pagava el preu de la conseqüència, de la voluntat de donar resposta a una conjuntura concretament molt excepcional.
I ara? Tal vegada, algú pot negar també que vivim temps excepcionals? Temps de guerra, sens dubte. D’una guerra que estem perdent, que pretén girar-nos el mitjó a la societat que hem anat construint al llarg de la segona meitat del segle XX; a Europa, de manera primerenca i intensa, i a l’Estat espanyol de forma retardada i afeblida. Tot amenaçat com a conseqüència de la guerra declarada per la transferència a l’àmbit privat dels recursos públics amb què es finança.
I les esquerres arreu d'Europa just comencen a reaccionar. Prou rendida per no oposar-se al pagament del deute il•legítim que imposa el capital, prou afeblida per ser incapaç encara de forçar-ne, si més no, una quitança.
Moments històrics excepcionals, en què ens juguem la salut dels valors democràtics de les nostres societats (compte a l’increment d’idees que crèiem enterrades des de Nuremberg) i el funcionament democràtic de les estructures públiques (submissió de la política al poder financer i esclerosi accelerada del sistema). Es per això que haurà de ser prioritari superar dogmatismes en l’esquerra. No hi ha fórmules màgiques! Només un camí, enterrar el sectarisme i buscar el major nombre de punts de contacte.
Lamentablement, hi ha qui se sent a gust en el sectarisme perquè de sempre ha estat el paradís per als immobilistes!
Publicitat
