“S'està construint un relat envers nosaltres per justificar la pitjor cara de la repressió que encara ha d'arribar. Es que no es va tenir tanta imaginació ni amb Star Wars. Només ens queda una, continuar dempeus defensant la nostra dignitat i drets. Res més podem fer.”
Tamara Carrasco, membre dels CDR, detinguda per la Guàrdia Civil i acusada de terrorisme
Tamara, avui he anat a la teva ciutat, Viladecans. Ha sigut una experiència estranya veure tanta aparença de normalitat pels carrers per on tantes i tantes vegades has caminat. M’ha semblat irreal veure a persones anar pels carrers tot parlant dels seus problemes, observar infants sortint esperitats de l’escola aliens a tanta immundícia. Per un moment m’he aturat i he mirat cap al cel, blau a partir de mig mati (no vegis com ha plogut a primera hora), i he vist allà al ben damunt de la muntanya del Montbaig, l’ermita de Sant Ramon, il·luminada per un Sol ben radiant.
Just en aquell moment he tornat a sentir l’estranya sensació tinguda fa uns anys quan vaig veure la pel·licula “Brazil” de Terry Gilliam. No se si l’has vist i si ni tan sols t’agradaria. Ara, deixa’m que et digui de que va: és un relat descarnat que explica com una persona “normal”, un funcionari, comença a sentir a les seves pròpies carns tota la tirania d’un Estat despòtic en el moment en que surt dels marges establerts dins de la normalitat construïda des del monopoli del relat, aquell que s’imposa a tothom i és acceptat acríticament per la majoria d’una població (preocupada més per tenir una existència banal) que assumeix la idea de que són terroristes totes les persones que es revolten contra l’estat de les coses tal i com estan, i que per tant aspiren, dins de les seves humils possibilitats, a tenir existència diferent a la de la majoria. El protagonista al final és víctima, davant de la indiferència generalitzada i la complicitat dels amics, de la repressió física d’aquest Estat tirànic i despòtic, i dic repressió física, perquè en allò que és essencial de les persones, en l’esperit i la força de la voluntat, l’Estat no el pot doblegar: des del moment en que ell se sent un ésser plenament lliure res ni ningú el pot tornar a sotmetre.
Et vull confessar que la teva detenció, i saber que ets víctima d’una arbitrarietat, una injustícia manifesta, m’ha remogut profundament des de la plena consciència de que no som poques les que ens podem trobar en la mateixa situació que ara estàs patint. Som moltes les persones, com tu, que hem participat activament en talls de carretera, i no només això, hem anima’t a més gent a fer-ho fent crides públiques a la desobediència, a la superació d’un marc legal que ens nega drets, a subvertir un ordre constitucional cada dia més tirànic i menys democràtic, i per descomptat a alterar la pau social, perquè de quina pau social estem parlant? D’aquella que alguns volen que sigui com la pau del cementiri? Doncs per descomptat que hem fet tot això! I ho hem fet perquè, com molt ben dius, la nostra és una lluita per la dignitat i els drets. I no, per descomptat que no per tot això ens convertim en terroristes com alguns miserables volen fer creure.
La seva detenció és la seva derrota, ja que sí es pensen que amb això ens atemoriran estan molt equivocats. Tot el contrari, no es donen compte que només ens deixen una opció: restar dempeus, i avançar, sense por, amb fermesa, en l’assoliment de la plena llibertat com a societat. Retrocedir, buscar dreceres o pactes impossibles només ens abocarà ens mans d’uns cínics que ens denigren, que ens insulten, que ens menystenen, que nomes ens volen per sotmetre’ns com a societat. Res més podem fer que continuar tossudament alçats, activant la desobediència a aquest ordre tirànic mitjançant la resistència pacífica i no violenta: serem ingovernables Tamara. Per la teva llibertat i per la de totes les preses polítiques no podem defallir, no podem retrocedir, i et ben asseguro que no ho farem: restarem dempeus fins a guanyar.
Hugo Alvira
Historiador
