Pròximament, la cartellera barcelonina viurà un esdeveniment que paga la pena remarcar. De l’1 al 19 de març, al Teatre Eòlia (c/ Bailèn, 23, de Barcelona) tindrà lloc la representació de “La Segona Millor”, un monòleg punyent i tendre interpretat per Berta Giraut i escrit a quatre mans amb Ester Villamor. Una primeríssima actriu, Berta Giraut (bregada en mil batalles) que interpreta un paper que no li correspon per bagatge i experiència. O potser caldria dir, fins a tres papers, actriu, minyona i mare, un triple avatar que situa damunt de l’escenari el tema central de l’obra: el paper de secundària.
Teatre pur sobre el món del teatre. Una porta oberta que ens mostra, subtilment i clara, la veritat de ser invisible. Una veritat feixuga, la dels somnis trencats. I tanmateix, el text no és amarg, flueix com un meandre en la boca de l’actriu, en un exercici d’emmirallament on la ironia fa de contrapunt a la idea de manca de reconeixement –tret axial, convé recordar -ho, de la tragèdia grega– a tota una trajectòria. Realitat on poetes i arquitectes de segona podríem reflectir-nos: l’absència de glamur, el fet de viure permanentment en un soterrani, tal com esdevé a l’obra. De fet, un text necessari per escoltar i llegir: al capdavall, qui, sinó, ha erigit temples i piràmides? Qui ha fet de Reinald en els darrers quatre-cents anys?
Una reivindicació de l’ofici, a pesar de tot i tots. El fet de ser una segona no t’anul·la, cap obstacle no és prou alt: el personatge de “La segona millor” és de la “vella escola” i les seves mans “poden fer de bosc” i els seus cabells “poden fer de foc”. I Berta Giraut gesticula amb les mans, aquelles mans llargues com les ombres i fa dels seus cabells, en efecte, els seus cabells calen foc i cremen. I l’espectador se sent transfigurat, perquè només la força del prosceni pot oferir-nos aquesta màgia que, de fet, s’amaga en tots nosaltres i que “La segona millor” reclama com un camí a seguir.
L’escenari a la penombra s’ajusta al to del text. I també la llum –i un attrezzo hàbilment aprofitat per les autores amb propòsits clarament de poesia visual. En alguns moments hi sura l’ombra de Joan Brossa. En aquest sentit, el fet poètic remet directament a la Giraut poeta, autora del llibre de poemes “Com l’estel que no hi és”, un text, el llibre de poemes, on el teatre de monòleg s’entrelluca. En qualsevol cas, que té una poeta actriu –un fet no tan comú i digne de veure’s en escena– a l’hora d’expressar els seus neguits i les il·lusions perdudes? La paraula. I la paraula declamada a “La segona millor” és volgudament poètica i al·legòrica. Tot un cant a la voluntat, i un avís per a navegants: perdre –i perdre’s– és el camí per tornar a la llum. Cal coratge per fer-nos-ho avinent amb saviesa i elegància.
En un moment de “La segona millor”, Berta Giraut, en un meravellós instant, abraçada a un maniquí, deixa clar: “Amb el cor carregat de misèries, però mai miserables”. I encara després: “Entre escena i escena tinc temps d’escriure una dramatúrgia per a tot un poble. És un dels grans avantatges de ser secundària. Que pots delirar”. Perles poètiques que es desgranen, d’una en una, en la veu honesta d’una actriu que malda ésser allò que el cor li dicta. Recordeu-ho: mai miserables. Mai.
