L'article de la professora Sabine Riedel conté lamentablement molts errors, que essencialment vénen de dos motius. El primer ve de les dificultats que té qualsevol persona que pensi racionalment, en capir la incomprensible irracionalitat que caracteritza sovint la política dels governs espanyols. El segon és la confiança de l'autora en fonts d'informació espanyoles que no tenen res d'objectives ni de fidedignes, sinó que són matusseres tergiversacions dels fets.
Les objeccions, en detall:
La professora Riedel opina que els electors no han estat prou informats ni de part catalana ni de part espanyola. La realitat és que a Catalunya, ja des de fa mesos i per tot el país hi ha hagut actes en què experts en economia han parlat objectivament amb la població sobre les perspectives de la independència i sobretot sobre els arguments de la por que ha escampat la banda espanyola. Per part d'aquesta, la formació d'opinió ha estat acaparada pels ultranacionalistes que ara recriminen al cap del govern espanyol, no pas que no hagi presentat cap alternativa constructiva, sinó que hagi estat massa “tou” i que no hagi tancat ja a la presó molts polítics catalans. El govern autonòmic no “s'ha saltat el dret i les lleis” de cap manera. Ha promulgat una llei de consultes, com en tenen altres regions espanyoles, i que és compatible amb la constitució espanyola, i l'ha aplicada. Nosaltres opinem que qui ha torçat les lleis arbitràriament ha estat el govern espanyol. Hi havia cinc vies legals per possibilitar fins i tot un referèndum vinculant dins de la Constitució actual. Això han volgut ignorar-ho el govern espanyol i el Tribunal Constitucional (que no té res d'independent).
La professora Riedel cita, com una mena de testimoni de càrrec, les tesis de la “Societat Civil Catalana” (SCC) i l'estudi que aquesta va encarregar al professor Ferran Brunet, i que pronostica per a una Catalunya independent totes les catàstrofes d'aquest món. Aquest estudi és una bestiesa des de la A fins a la Z. El professor Brunet, igual que tots els altres membres d'aquest petit grup de l'extrema dreta espanyola, tenen com a aliats partits feixistes i xenòfobs com PxC, Falange i altres grups similars. A Alemanya es juntarien amb el NPD o amb les “Kameradschaften” neonazis. La majoria dels dirigents de la SCC tenen una història molt moguda com a antics membres de partits de l'extrema dreta com el PENS (partit espanyol nacional-socialista), Fuerza Nueva (radicals partidaris de Franco) i altres de semblants. És llàstima que una científica seriosa com la professora Riedel hagi caigut a la trampa d'aquests enganyababaus.
Afirmar que Espanya ha salvat Catalunya de fer fallida és grotesc. El fort endeutament de Catalunya (encara que els governs espanyols ho hagin negat sempre, sense presentar-ne proves) ve de l'espoli excessiu dels recursos catalans per part del govern central.
Que Catalunya hagués de participar en el Fons de Compensació territorial espanyol, no ho ha posat mai ningú en dubte. Però si es té en compte que, entre 1986 i 2006, la diferéncia entre el total dels impostos enviats a Madrid i les inversions de Madrid a Catalunya han pujat més de 200.000 milions (anualment del 8 al 12 % del PIB català) i que això és més que les subvencions rebudes per Espanya de la UE en el mateix període (176.000 milions) hom pot veure de seguida d'on ve l'actual endeutament català de 61.000 milions. Madrid no ha salvat Catalunya de la fallida, sinó que ha provocat la difícil situació financera catalana. Així Espanya s'ha perjudicat ella mateixa ja que ara Catalunya no pot fer de motor econòmic d'Espanya com havia estat sempre i hauria pogut seguir sent-ho en altres circumstàncies. Aquest és un dels molts motius pels quals els catalans creuen que tot és millor que no pas formar part d'Espanya.
Els catalans no tenim cap intenció de ser els capdavanters d'una fragmentació d'Europa. No hauríem tingut ni tan sols el desig de ser independents si Espanya no s'hagués negat a acabar la llarga llista de menyspreus i greuges envers Catalunya i hagués acceptat una solució acordada, com era l'Estatut d'Autonomia del 2006. Cada país ha de decidir per sí mateix com soluciona els possibles conflictes amb els seus diferents pobles, i sobretot els governs tenen la missió i l’obligació d’integrar la població i de tractar-la justament. Llavors ningú no pensa en una secessió. Això és integració com cal i no com ho ha fet Espanya, atiant rencors contra un poble, el català, sinó respectant-lo i acceptant-lo amb totes les seves particularitats. Canadà i Gran Bretanya han escollit el camí democràtic per solucionar els seus conflictes. Espanya n'ha seguit un d'autoritari i d'irreconciliable. Els resultats, com a conseqüència, són molt diferents.
La professora Riedel esmenta (lloant-ho??) que València i Aragó han donat un altre nom als seus dialectes del català. Amb això aquestes regions han fet el ridícul, ja que la ciència lingüística ja està d'acord des de fa molt de temps sobre la pertinença d'aquestes varietats al català. El canvi de nom només ha estat una manipulació política i un més entre milers d'atacs a la llengua catalana, que afecten en primera línia els dialectes esmentats. Tot això ve de gent que no accepta la pluralitat ni la respecta o que fins i tot desitja una societat uniformitzada segons la seva manera de pensar. Així comprenen la integració i només afavoreixen la secessió. Sobre aquest tema, sobre el qual la Sra. Riedel, evidentment, no s'ha informat de fonts solvents, es pot adreçar als molts professors alemanys, austríacs i suïssos d'universitats en què hi ha nombrosos experts en llengües romàniques, i també del català. Aquests professors segurament tindran molt de gust a proporcionar-li informació científica. Són, per exemple, El prof. Til Stegmann (Frankfurt), el prof.Georg Chemnitz (Viena), el prof. Claus Pusch (Friburg), el prof. Roger Friedlein (Bochum) i el prof. Johannes Kabatek (Zuric) per citar-ne només alguns. Els hi passem aquí un enllaç en què precisament es tracta el canvi de nom de la llengua catalana a l’Aragó per part dels polítics i les protestes de les autoritats lingüístiques del país i internacionals.
A més, és fals que les fronteres d'un possible estat català no estiguin clares. Serien les fronteres de l'actual regió de Catalunya. La pertinença a una mateixa cultura amb els altres territoris on es parla català és una cosa, una unió política una altra de molt diferent. Sobre aquesta els habitants de Catalunya no poden dir-hi res, ni ho pretenen. És la població de València i de les Balears les que han de determinar com volen el seu futur, i ara per ara a aquests territoris no hi ha cap majoria social a favor d'una independència d'Espanya. Una Catalunya independent denunciaria, naturalment, qualsevol atac o discriminació de la llengua catalana a aquells territoris, tal com ho ha fet fins ara. No és altra cosa que el que han fet Àustria amb el Sudtirol o Hongria amb Transsilvània.
Els hi agrairíem molt que traspassessin les nostres objeccions a la professora Riedel, amb l'observació que naturalment estem sempre a la seva disposició per més informacions i que ens alegraria de rebre'n una resposta.
Cordialment
ANC Alemanya
(autors: Anna Betlem Borrull, Pere Grau, Marta Fonollosa, Manel Bargalló)
