Responsabilitat i humilitat

El foc creuat que han precedit i seguit el pacte CiU-ERC per la transició democràtica i nacional, anomenada per alguns Pacte per la Llibertat és una demostració de la capacitat de l’ona expansiva generada des de Catalunya en les aigües estancades del règim de la Segona Restauració espanyola. La resposta virulenta de l’entorn de la Moncloa és, malgrat tot, una resposta a la defensiva. Les amenaces de més asfíxia econòmica i l’ofensiva en temes simbòlics com la llengua indiquen que des de Madrid segueixen la tradició imperial tant llunyana de la britànica: ni fuero, ni huevo.
Perquè enfocant-ho des de l’òptica econòmica, que és el què interessa als lectors d’aquesta publicació digital: Economia són números i psicologia.
Els números són que Catalunya representa la cinquena part del PIB espanyol, quasi la quarta part dels ingressos de l’estat, s’acosta a la tercera part de l’exportació i a la meitat en certs àmbits de la recerca i la innovació, i és primera destinació turística de l’Estat. Si Catalunya es queda a Espanya, la incapacitat de la casta dirigent madrilenya d’abordar una reforma en profunditat que alliberi les potencialitats dels territoris a la vegada que despulli l’Estat de burocràcia inútil, acompanyada d’aquest orgull hispà de voler aparentar més del que s’és, portarà a la ruïna tota la península, inclosa Catalunya.
L’anàlisi psicològic es pot descriure ràpid. El què està fent l’Estat amb Catalunya  és com l’escena de l’imbècil que serra la branca on està assegut o mata la gallina dels ous d’or. Algú pot dir que, precisament, el que volen és que la gallina continuï al corral. La gallina però, està anèmica i la societat catalana activa i més innovadora s’està galleguitzant mentalment, per primera vegada des de fa segles. Ara la qüestió per la majoria de gent preparada ja no és: estudies o treballes, sinó : et submergeixes o emigres. Per tant, els analistes internacionals ben informats que no tenen en consideració ni les bravates incendiàries del sistema comunicatiu espanyol ni les dosis de bany maria del sistema català, saben que Catalunya, si no se’n va políticament, se n’anirà físicament i econòmicament d’Espanya. L’imbècil haurà serrat la branca, però haurà caigut al pou. Posem un exemple, el del tàndem Montoro-Soraya: tancar l’aixeta i suprimir l’autonomia. Qui es creuen vostès que hauria de fer front al pagament de nòmines de sanitat, ensenyament etc quan la Generalitat caigués en fallida o fos intervinguda?? Madrid. I veuríem més que mai, de forma descarnada, i sense coixins autonòmics protectors, el xoc frontal entre els drets socials de la ciutadania catalana i l’aparell de l’Estat. Una via encara més ràpida cap a la independència.
En aquest context, l’acord Mas-Junqueras és l’únic revulsiu bo per Catalunya i per Espanya; i per tant per Europa. Escric l’article, mentre miro el debat d’investidura. I els asseguro que no hi ha cap eufòria en els rostres dels signants del pacte, perquè són conscients que trien un camí partidistament complicat, però a partir de l’única anàlisi realista que es fa avui a la Cambra catalana. Una anàlisi que, partint de projectes sociopolítics alternatius (CiU i ERC), i reconeixent defectes propis de les administracions nostrades, que en el trànsit cap a l’Estat s’han d’anar corregint, posa el dit a la nafra a la principal contradicció: davant la crisi global, fins i tot les nacions que tenen un estat, tenen dificultats per abordar-ne la sortida; Catalunya que té un estat en contra, no té sortida.
Però Espanya, tampoc; incapaç de canviar amb la seva composició actual, quan es desprengués de Catalunya i/o d’Euskadi, es veuria obligada en sec a reinventar-se. Veuríem renéixer Al Andalus comercial i innovador fent de pont al Marroc, veuríem un espai gallec – portuguès actiu i, fins i tot, Castella redescobriria el gust per la possessió d’una burgesia industrial i comercial que desplacés del poder a l’oligarquia burocràtico-financera que mana des de la derrota dels Comuneros.
A Catalunya, en aquest context, només dues forces aborden amb decisió l’enfrontament al principal repte estructural. Però és clar que sense l’obertura de més consensos polítics i socials el repte és inassolible. Per tant, en aquest moment escudar-se en la malvolença de l’Estat no serveix. Depèn únicament de les forces polítiques catalanes i dels agents econòmics i socials mostrar que estan a l’altura del canvi de cicle històric i per tant disposades a asseure’s a l’entorn d’una taula per signar una treva social que duri mentre duri la transició. De la mateixa manera que les forces espanyoles van signar el Pacte de la Moncloa als inicis de la democràcia. Això és el que donaria estabilitat i confiança econòmica. És patètic, que alguna patronal verbalitzi l’oposició al pacte sense proposar cap alternativa plausible, que no sigui pidolar per enèsima vegada a Madrid que no ens ofeguin, la mateixa setmana on el Front PP-PSOE (això sí que és frontisme) ha intentat de nou colar el Corredor Central a Europa sense èxit. Que algun sindicalista es limiti a reivindicar el no a les retallades, obviant les dependències econòmiques de Madrid, que està centrifugant el rigor i l’austeritat, i centralitzant la flexibilitat i la despesa, només es pot entendre des de prejudicis ideològics estatalistes. Per tant, si les cúpules sindicals i patronals no volen ser escombrades per un tsunami de les seves bases farien bé d’asseure’s a parlar amb l’eix Mas-Junqueras – i d’altres forces- a l’entorn del Pacte social per la Llibertat, per veure quins sacrificis s’està disposat a fer per totes les parts i quins beneficis socials caldrà prioritzar a mesura que ho permetin els passos cap a la sobirania que aniran acompanyats d’una explosió de creativitat i increment de recursos. Des de la humilitat i amb responsabilitat.
 Publicat a Economia Digital