Cada dia hi ha més empresaris i autònoms que no troben avals, crèdits o préstecs per poder continuar la seva activitat. Al mateix temps, el consum de les famílies i la inversió han caigut dràsticament, perquè -en situacions amb tipus d’interès propers a zero, amb manca d’expectatives de creixement i amb els preus aproximant-se a la deflació- el diner s’atresora. En altres paraules, els bancs es treuen de sobre totes les puces que poden i els seus clients han deixat de rebre constants oferiments de liquiditat. I, de fet, l’aixeta s’ha tancat de tal manera que, sense cap mena d’explicacions, les entitats financeres han deixat d’atendre les necessitats de crèdit fins i tot dels clients amb una solvència més contrastada.
Davant d’aquest panorama, semblaria que la mesura més encertada del govern Zapatero és la de destinar 10.000 milions d’euros en línies de crèdit per a pimes i autònoms, aportades per l’Instituto de Crédito Oficial i les entitats financeres a parts iguals. En realitat, però, els bancs i les caixes no implementen aquestes línies, en considerar-les massa poc rendibles en relació al risc que han d’assumir. De fet, els mateixos bancs en denuncien l’excessiva burocràcia i la complexitat de l’operativa real. En conseqüència, en veure que la demanda de crèdit ha crescut dramàticament, algunes entitats (com el Banco de Santander o La Caixa) han llençat les seves pròpies línies de circulant per a les pimes, però a uns preus que -a còpia de lletra petita- sempre acaben sent força superiors.
I, atès que la banca no ofereix -ni oferirà- els ineficients productes dissenyats pel govern espanyol, la Generalitat de Catalunya ha fet un esforç per garantir una línia d’avals per a les empreses de fins a 500 milions d’euros i ha constituït un fons especial de 2 milions d’euros inicials per cobrir-ne els riscos. De ben segur que aquestes mesures de l’Institut Català de Finances de la Generalitat són insuficients; però, davant les dificultats que posen els bancs per fer el seu paper, cal que les institucions públiques catalanes assumeixin la funció de donar oxigen a les nostres pimes.
En realitat, a Catalunya, també podem imaginar la implantació d’un pla de política fiscal expansiva similar al que ha fet Obama. En concret, amb el pla més ambiciós de la història de l’economia, l’administració nord-americana ha llençat unes mesures d’estímul econòmiques que injectaran 787.000 milions de dólars a l’economia productiva. La dreta nord-americana ha posat el crit al cel, en adduir que és un saqueig a les butxaques dels ciutadans de gairebé 3.000 dòlars per cada nord-americà (curiosament, una xifra que ens recorda els 3.000 euros del dèficit fiscal que l’Estat espanyol imposa a tots els catalans i catalanes).
En definitiva, cada any, Catalunya finança un “pla Obama” a l’estat espanyol… del qual a nosaltres no ens en toca ni una trista engruna. I, evidentment, si aquests diners es quedessin al nostre país, els catalans podríem rescatar les nostres pimes… i sectors sencers de la nostra economia. I, a més, podríem instrumentar les polítiques d’innovació i internacionalització que han de transformar definitivament el nostre model productiu per adaptar-lo als reptes del futur.
Article escrit conjuntament amb Gemma Cots
