Fa una setmana, em va encantar Rajoy defensant en la passada investidura els règims fiscals especials de Canàries, el concert econòmic basc i el conveni navarrès. No es toquen ni es tocaran, va sentenciar, trascendent. Podria haver-hi afegit el règim singular de subsidi d’atura ruarl d’Andalusia i Extremadura. I el règim d’infraestructures sense peatge d’una bona part de la península. –
El que sí que se li va entendre és que tampoc es tocaria la singularitat pròpia de Catalunya, València i les Balears: el dèficit fiscal crònic i les infraestructures de peatge. Aquesta és la igualtat de tots els espanyols sobre la que es veu que estan d’acord PP, PSOE i Ciudadanos. Igualtat que es justifica en la sobirania nacional, que a la vegada es basa en la majoria demogràfica i electoral que exerceixen els territoris “tant iguals” com els del règim fiscal singular, els del règim de subsidi especial i els detentors de les infraestructures sense peatge que solen coincidir amb els de la màxima quota de funcionaris.-
Mentre al Congrés assistíem a la consagració del règim del monopartit, del nou Movimiento nacional, a Catalunya les forces vives presentaven l’enèsim memorial de greuges contra l’Estat. Des del Memorial de 1760 quan la burgesia col•laboracionista borbònica el va presentar a Carles III, per rebaixar el monstruós impacte de l’impost “especial” -el cadastre- que havia destrossat totes les hisendes catalanes i amenaçava la incipient protoindustrialització, fins al darrer manifest pel traspàs de les infrasestructures ferroviàries d’aquesta setmana, en van unes desenes. La diferència és que per primera vegada la majoria de la societat activa catalana ja no es considera formant part del règim espanyol. I encara més: de les institucions públiques, patronals, sindicats, universitats representats en l’acte, només una minoria encara està en la fase d’implorar. La immensa majoria han passat al mode desconnexió.-
I les dades de Rodalies són: 623 milions d’usuaris els primers 8 mesos del 2016; 1.597 incidències a la xarxa els darrers quatre anys. L’incompliment total i sistemàtic dels acords d’inversió d’ADIF. La priorització de la inversió en les zones menys col.lapsades de l’Estat en detriment dels ciutadans de Catalunya votin o no independentisme.-
I que no surti l’espavilat de torn dient que aquest càstig injustificable és culpa del procés. Per casualitat el mateix dia del manifest vaig coincidir amb un col.lega del Govern Tripartit, en Quim Nadal que conduïa aquesta competència. I fèiem memòria de com amb un Govern a Madrid “amic”, les espurnes sobre les inversions discriminatòries a Catalunya saltaven en cada moment. Recorden aquella ministra de “antes partía que doblà”. Doncs el maltracte és estructural i prové de l’arquitectura de l’Estat no de la voluntat dels seus dirigents.-
I recordàrem com l’acord de l’Estatut saltà pels aires pel pacte ZP-Mas de rebaixa del model de finançament i més tard per la liquidació de les competències en aeroports i ports. El recurs contenciós a la justícia contra ADIF s’havia de fer, pe`ro crec que fins que no sigui un col•lectiu d’usuaris el que recorri a la justícia per vulneració de drets i provocació de morts a les carreteres col.lapsades per manca d’inversió, no podrem accedir a les instàncies superiors europees. Instàncies que fins i tot arribada la República catalana poden sentenciar contra l’estat espanyol, com ja han fet altres vegades, ni que sigui sempre tard.- publicat a Economia Digital
