Catalunya i Europa s’enfronten a dos reptes similars: la crisi econòmica i la feblesa del poder polític de les seves institucions. De fet, aquestes institucions no disposen de prou poder efectiu per fer front a la crisi, ni per implementar les polítiques socials necessàries, ni per protagonitzar una veritable política exterior.
En bona mesura, tot plegat és fruit del fet que el marc institucional català i europeu són l’obra d’uns experts suposadament “il•lustrats” que han construït Catalunya i Europa d’esquena als ciutadans. I un dels principals obstacles per dotar de més poder Europa (i, també, Catalunya) és la gelosia dels estats. Doncs, com és ben sabut, els estats són molt gelosos de les seves competències… I, sens dubte, un dels més gelosos és l’estat espanyol (tal com, malauradament, els catalans sabem perfectament).
El cert és que els representants polítics hem d’intentar servir els interessos dels nostres conciutadans des de tots els àmbits institucionals possibles. I, ara, a Europa ens hi juguem molt… I ho hem de saber explicar als nostres compatriotes. I, atès que ens hi juguem molt, hi hem de ser presents tant com puguem. I, dissortadament, tenint en compte que encara no som un estat independent (i que, per tant, no tenim ministres al Consell de Ministres ni comissaris a la Comissió) només podem tenir parlamentaris. I precisament per aquesta raó és tan imprescindible que aquests escons els ocupin persones que prioritzen el nostre país, perquè les places que no ocupem nosaltres les ocuparà algun representant del PSOE o del PP. Mentre que, en canvi, els nostres parlamentaris podran cercar complicitats i construir aliances per servir els interessos econòmics i socials dels catalans i per vetllar perquè un dia Catalunya pugui caminar cap a la plena llibertat.
