Repensar la vida (Amb regust de Nadal)

En el moment que vivim davant de la triple crisi: econòmica, de l’Estat del benestar i de les relacions Catalunya-Espanya, hom té la sensació que tots anem perduts i que poc hi podem fer. Una part de raó no falta, sobretot pel què fa als grans poders econòmics i financers que necessiten urgentment ser controlats. Però dit això, en la nostra vida quotidiana haurem de repensar i ajudar a repensar a la nostra família sobre els valors i el nostre estil de vida. Els que tenim una certa edat i vam viure l’època dels racionaments, l’estraperlo i l’escassetat i hem acabat de grans essent la generació de jubilats més ben dotada i tractada de la història, ens toca ajudar a fills i néts a entendre que ens ve un canvi on caldrà recuperar algunes certeses: el creixement no és per sempre, Europa ja no serà la reina del mambo, el benestar no pot basar-se només en l’acumulació de riquesa sinó en l’obtenció de la felicitat amb qüestions més intangibles; les famílies no poden delegar l’educació dels fills i la seva i la pròpia salut al sector públic; no és correcte moralment i no és mantenible econòmicament, etc. Però tots aquest canvis que vénen donen als nostres fills noves oportunitats de generar noves ocupacions fins ara impensades, de viure de manera diferent no tan pendents del consum desaforat, de recuperar des de la frugalitat, espais de gaudi per a les famílies.
I a nivell públic és l’hora que polítics i societat civil, empresaris i treballadors obrin debats sense límits per repensar la nostra societat, la nostra nació al mateix temps que innovem dissenyant camins inexplorats cap a la consecució d’un Estat propi que per definició haurà de ser diferent als coneguts fins ara. Una de les línies del debat més urgents és la que es mou entorn de l’eix econòmic. Quatre grans qüestions ens serveixen per a replantejar-nos el futur.
La primera és la necessitat del canvi de model productiu que ha de passar del consum exponencial d’energia fòssil al consum contingut d’energia renovable. La seva urgència com a salvament de l’equilibri en el planeta, la seva necessitat com a motor de reindustrialització d’una Europa condemnada a perdre, sembla, la resta de manufactura industrial a favor del països emergents. Un canvi que significa una aposta per una nació en xarxa, utilitzant a fons les tecnologies TIC per multiplicar l’eficiència i alhora garantir la no dependència en sectors claus com l’energia, l’aigua i l’alimentació.
Una segona qüestió és la domesticació i regulació del capitalisme financer que eviti les ensulsiades posteriors a l’esclat de les bombolles; la innovació en models de finances ètiques, socials i de suport a l’economia productiva; la innovació en sistemes fiscals redistributius però alhora que no sigui desincentivadors de les persones i territoris amb iniciativa.
Una tercera qüestió consisteix en repensar les organitzacions empresarials privades o de l’administració. La superació de la rigidesa laboral, l’eliminació dels privilegis de les castes corporatives, l’avenç cap a models horitzontals en l’organigrama, la participació dels treballadors en la informació, beneficis i decisions de les empreses – i dels sacrificis quan s’escaigui -, el pas de la disciplina laboral a la passió per la feina.
I finalment, el posicionament de Catalunya en el marc global, les oportunitats i amenaces; les estratègies d’internacionalització basades en aliances intel·ligents amb els sistemes de RDI dels Estats forts d’Europa (eix franco-germànic) i dels països més innovadors (nòrdics, Israel, Suïssa) i alhora priorització geopolítica de les relacions internacionals: nord d’Àfrica i estats emergents democràtics com Brasil i Índia.
Si nosaltres en la nostra manera de viure ens repensem i en la nostra presència social a través d’entitats, sindicats, partits o simplement com a electors pressionem a les persones públiques a no tenir por de repensar-se, estic segur que ens en sortirem. Com diu i practica el filòsof Pep Guardiola: si ens aixequem d’hora, anem junts i som creatius som imparables.