- Publicitat -
Ostres! M’ha commogut la sinceritat que es desprèn del post que en Ferran Falcó ha penjat avui al seu blog. Porta un títol amb una frase exclamativa transvestida d’interrogant que, més que una pregunta, resulta un lament que li surt de l’ànima. És per això que em commou, i no ho dic amb cap ironia.
Amb en Ferran fa molt temps que ens coneixem i, malgrat les discrepàncies polítiques sempre matisables, ens uneix una bona amistat construïda de moltes complicitats i coincidències. És per això que li sé reconèixer la sinceritat, tant quan escriu com quan parla, per molt que de vegades no se’n prodigui tant com seria de desitjar.
Avui, però, la clava. Millor dit, ens ensenya l’espineta que duu clavada endins i que, quan hi ha canvis de temps o ventades dialèctiques, li cou.
Tots en duem d’espines, i tant! I de menjar gripaus, qui més qui menys, també n’hem après una mica, ni que sigui aguantant la respiració.
“Per què ho fem això?” es pregunta el meu amic. De fet, li ho pregunta obertament al cap del seu partit. O li ho recrimina, tant educadament com pot, però no exempt de retret.
Com que és amic meu i perquè n’hem parlat, sé que comparteix amb mi el convenciment de que Catalunya no pot seguir avançant sense l’exercici del dret a decidir. Sé que sap que el camí de l’autonomisme s’acaba allà on les infraestructures es trenquen i quan la solidaritat esdevé espoli enmig de l’insult. També sé que és certa i sincera la seva apreciació de que cal tancar definitivament segons quines portes. Unes portes que es baden a un passat angoixós i hostil i que deixen córrer uns corrents d’aire que no duen res més que pestilències insanes.
Catalunya és progressista, diu en Ferran, i té raó. Com que afirma això i sap que el progrés mira endavant, li angunieja deixar portes obertes al darrere i li basqueja l’alè que sura en el corrent d’aire que s’hi esmuny… i que l’encalça. Per això es queixa. I per les rèmores que arrosseguen i que els llasten les arts i les foraden. No es pot feinejar així, amb un ull davant i l’altre servant l’esquena, pendent d’una ombra que et bufa el clatell i que impedeix que les portes es tanquin.
Ferran, li preguntes al teu cap i et lamentes: “Per què ho fem això?”. Doncs perquè sou així, amic meu, …perquè sou així.
Tots portem les nostres creus, és cert, i les portem tan bonament o malament com sabem o podem. Però aquesta és la vostra creu particular, la que s’oposa cíclicament a la cara sobiranista que mira amb delit contingut les altes comes de lliure pastura, per picar l’ullet, ni que sigui de reüll i mig d’amagat, a les nostàlgies incòmodes de la seguretat mesella de la cleda.
Reclames un discurs clar i tornes a tenir raó. No us cal més que triar entre les comes i la cleda. Pensa, però, que és en les altures on s’hi veu més clar i s’hi troba l’herba més fresca; i no pas en les fondalades plenes de boirades, per més que la palla dels estables ens escalfi la consciència resignada i submisa dels xais.
Feu córrer la fona, Ferran, i avareu la ramada amunt, cap a les altes pastures, on no hi ha closos ni esquelles ni lligams i prou lloc per a tots els matisos del verd en l’herba lliure.
I les rèmores…que les mati Déu…o les urnes.
Tingueu-ho en compte.
Publicitat
