En les democràcies que superen mínimament el llistó és habitual que determinats òrgans institucionals comptin amb controls i contrapesos que evitin la seva usurpació pel govern de torn al servei de la seva perpetuació i contra qualsevol possibilitat d’alternància, a efectes d’impedir que es converteixin en armes llancívoles autoritàries.
Per segona vegada, però, allò que només un abús de llenguatge permet anomenar ‘govern’ (només els Estats tenen governs, les entitats regionals i locals tenen paròdies i metàfores), modifica unilateralment la llei per imposar els nomenaments que li plauen sense comptar amb l’oposició, culpable de cometre l’imperdonable gosadia de no caure de genolls tot lloant allò que el govern imposa.
Fa un any va canviar la llei al Parlament per poder nomenar com a director de l’oficina antifrau qui va voler, sense acordar res amb l’oposició. Ara torna a canviar la llei per decret per nomenar qui vol com a director de la televisió i ràdio públiques. Abans dels canvis, calia per llei comptar amb l’oposició per fer aquests nomenaments, per assegurar que els mitjans de comunicació fossin públics però no governamentals, i l’oficina antifrau no es dediqués a encobrir les corrupcions del govern i inventar-se les de l’oposició. Poc han durat aquestes normes democràtiques, benvinguts a la realitat: el frau en l’oficina antifrau, sense cap credibilitat per ser un òrgan governamental, i l’exhibició impúdica d’imposar per urgent necessitat el domini del govern sobre els mitjans de comunicació públics.
Res a dir si ho paguessin amb els seus diners, però molt quan som els ciutadans i les empreses qui els hi paguem la festa autoritària, vulguem o no. Llàstima, perquè el marit d’Anna Hernández, la dels quinze càrrecs, té altres maneres més netes que antany n’emprà per aconseguir diners, sense treure’ls dels impostos: tocar-li la loteria o que li condonessin crèdits. Si no en té prou, pot preguntar-li a qualque Ajuntament afí, o a Josep Maria Sala. Per l’oficina antifrau no n’ha de patir, ni per TV3 o Catalunya Ràdio: les paguem nosaltres, però són seves.
