Regeneració democràtica, els catalans?

Cada cop que sento parlar a un català seriosament de regeneració democràtica no sé com agafar-m’ho, si com un acudit o com una fantasia més de les que sento cada dia en aquest esperpèntic país. Perquè és evident que, per bé que imprescindible per anar com cal, mai de la vida hi haurà regeneració democràtica a Catalunya. L’única possibilitat que hi hagués certa —només certa— neteja seria aconseguint prèviament la independència i que un cop aconseguida passessin uns quants anys. Mai abans. Per això em sembla grotesc que hi hagi qui diu que la independència no paga la pena si hem de tenir la corrupció que hi ha ara. A aquests il·luminats, atès que t’ho diuen amb un indefectible aire de superioritat moral i intel·lectual que no fa més que demostrar la seva alarmant inferioritat moral i intel·lectual botiflera, caldria dir-los entre altres coses que, des de l’espanyolització actual, justament la que sense anar més lluny demostren patir amb aquesta estúpida idea, els catalans no tenim res a pelar.
 
Per començar, no és veritat que els catalans desitgin regeneració democràtica.  De fet, d’entrada no només no saben què significa sinó que ni en somnis són capaços d’imaginar-ho. Regeneració democràtica? Una cosa és que ho diguin, l’altra que ho desitgin, i encara una altra que realment sàpiguen que no ho desitgen perquè ni saben què vol dir allò que diuen desitjar —cosa sensacional, per inconcebible que sembli. Per al poble català, que no és pas ni un bri millor que la classe política que vota, una regeneració democràtica suposaria que els seus polítics adoptarien pràctiques honestes, sí, però també que les obligarien a fer complir al poble que governarien, vet-ho aquí. Cal afegir res més? ¿De debò algú pot creure que els catalans estan disposats a deixar de ser ells també corruptes més enllà d’acusar els seus polítics de corruptes? ¿De debò algú creu que els catalans estan disposats a ser transparents, per començar en la seva vida quotidiana, i a deixar de banda el nepotisme, l’amiguisme letal, la manca total de meritocràcia que practiquen en favor de la mediocritat, la picaresca estúpida que tan gustosament han adoptat del veí, el curiós patriotisme que demostren amb la seva animadversió única al món a pagar impostos i el vici d’escaquejar-se’n, cosa a sobre considerada una heroïcitat de la qual vantar-se, etcètera? Ai senyor.
 
Per tant, passa el de sempre. Els catalans acusen de lladres els seus polítics per no acusar-se a si mateixos d’impresentables, talment la reacció de les criatures quan, després d’haver fet una malifeta, assenyalen l’altre amb el dit. Això és avui dia la nostra gent. Si reclamen regeneració democràtica és, a banda del lamentable gregarisme de sentir que d’altres la reclamen sense tenir tampoc aquests altres ni punyetera idea de què significa, per evitar l’autocrítica i espolsar-se responsabilitats. El problema és que els catalans tenen greus problemes, i amb aquesta actitud evasiva i immadura l’únic que aconsegueixen és agreujar la seva situació. I és que és un suïcidi apel·lar que els salvi la vida l’ens metafísic en què converteixen el concepte de regeneració democràtica perquè les coses canviïn, és a dir; sense canviar en absolut la mentalitat que els ha dut al present desastre. Mentre aquest poble no es faci major d’edat i disposi almenys de dues neurones ben connectades, no hi haurà ni regeneració ni democràcia, perquè només hi pot haver una cosa: més misèria. L’enfonsament definitiu d’aquest poble i l’assimilació definitiva a Espanya, la cèl·lula mare, els reis de la putrefacció moral i democràtica.
 
El català és per força hipòcrita perquè la covardia l’hi obliga. Només cal veure-ho amb un exemple recent com ara la polèmica Guardiola, un culebrot que m’importa un rave, igual que el personatge, que sempre m’ha semblat un cregut insofrible amb la seva calculada i insofrible falsa modèstia amb què a tants catalanets ha entabanat, però, per al cas, una polèmica que evidencia la mena de poble merdós que és avui Catalunya. Amb raó o sense, el sant, l’àngel de la guarda Guardiola en què ridículament i infantilment se’l va convertir, resulta que ara ha alçat la veu per una vegada i, ves per on, els catalans se li tiren a sobre posant el crit al cel. Per què? Doncs la reacció era perfectament previsible coneixent la naturalesa ruca i mesquina catalana. Fins a dia d’avui aquí s’utilitzava Guardiola per justificar la submissió dels catalans. El populatxo confonia interessadament la seva pròpia submissió amb el seny i la prudència de Guardiola, de manera que a la submissió dels catalans en deien seny i prudència, tot perfectament representat pel seu guru entrenador. Però això ara s’ha acabat i envien Guardiola a la foguera. Ara s’ha deixat de mostrar “submís” i deixa els catalans en evidència. Ara resulta que “el Pep” ja no és “el Pep” sinó en Guardiola, i tot perquè els resulta incòmode. Ara els subnormals pocapenes diuen que els ha fallat, i alguns fins i tot que els ha traït, i per justificar-ho l’acusen de bocamoll, de perjudicar el club per haver parlat “d’aquesta manera inadequada” i d’haver-se endut un jugador del Barça a l’equip alemany que ara entrena, com si, per cert, això no fos cosa de dos, en primer lloc del jugador interessat. No és això ser hipòcrita per part d’aquest poble? No és això ser mesquí fastigós? Doncs bé, amb aquesta exemplificada covardia extrema, amb aquesta hipocresia patètica amb què alimenta el seu autoengany per no afrontar la realitat de cara i com caldria, aquest poble diu aspirar a la independència. Per petar-se de riure, o per posar-se a plorar. De fet, jo ni ric ni ploro. Vomito.
 
Nota: us avanço que cap al final de setembre deixaré d’escriure aquí a l’Indirecte. He decidit fer-ho al meu blog, on podreu continuar amb l’humor de llegir-me cada setmana. Potser algun dia decideixo tornar a escriure al blog de l’Indirecte, que continuaré mantenint, però inactiu.
 
Ricard Biel