A l’ensems l’operació mediàtica de la mesura consisteix en :
1. fer passar al sector públic com a principal responsable del deute i no els bancs i particulars. Endeutament en més d’uns 2/3 en mans privades.
2. passar pel mateix raser totes les administracions públiques siguin quines hagin estat les seves polítiques de despesa i la font dels seus ingressos. Especilament apuntant a les Comunitats autònomes quan és en 3/4 parts de l’Estat central. I el repartiment entre CA emmascarat perquè algunes de les més endeutades ho són perquè tenen el màxim dèficit fiscal.
L’opció per la via de la nocturnitat i alevosia de la reforma fa tuf de cop d’estat institucional a la recta final d’un mandat degradat. Per això no entenc que l’esclafament que s’ha produit a les xarxes socials dispersi de forma tant ineficient els seus objectius.
Per això veig que des d’una òptica democràtica, d’esquerres i independentista caldria sumar objectius:
a. Abans que res i mentre tinguem carnet d’identitat de ciutadà espanyol tenim dret a ser consultats per una operació d’aquestes
b. És infumable que s’apunti a les adminsitraciuons públiques indiscriminadament com a culpable del deute i no es canvii constitucionalment el paper de les finances.
c. Com que Catalunya, País Valencià i les Illes són deficitàries fiscalment, no poden acceptar una limitació d’aquestes si no es limita al mateix temps constitucionalment el sostre del dèficit fiscal.
Per tant cal reclamar, en qualsevol dels casos la convocatòria d’un referèndum perquè els ciutadans es pronunciin. Després les esquerres espanyoles probablment els tocarà votar que no. I a les esquerres independentistes catalanes abstenir-se perquè aquesta Constitució no respecta els mínims drets i llibertats
Per això, cal desemmascar tant a CiU amb una divisió més que evident entre la postura Duran i la del Govern; i la desaparició del PSC com a partit d’esquerres i catalanista.
La imposició del límit de deute a Catalunya tindrà una virtut: fer saltar pels aires la ficció de l’autogovern. En els 23 anys convergents com que no es va desenvolupar l’Estat del benestar al nivell que ens pertocava i va començar l’endeutament van dissimular l’espoli fiscal. Quan vam governar les esquerres vam desenvolupar al màxim que pertocava l’Estat del benestar aprofitant un bon moment d’ingressos vinculats a l’immobiliari i al final endeutant-nos també. Ara s’ha acabat. A Catalunya li continuen robant un percentatge insòlit del seu PIB i a més no la deixen endeutar.
Es per això que cal baixar a l’arena i no fer fugues endavant que els deixen el camp lliure a Ciu i PSC i les seves servituds. O deixar en mans de l’esquerra espanyola el lideratge de la bandera democràtica. ERC ha d’aterrar a la realitat i tocar la pols perquè baixa l’era. És un molt bon moment, si hi ha polítics amb nas tàctic i cintura àgil. Perquè un cop més, no es tracta de sobreexcitar als qui ja estan a favor de la independència. Sinó d’augmentar el seu nombre amb gent que d’entrada només són demòcrates o/i esquerrans. Emplacem a diputats i senadros del PSC i CIU a mullar-se pel referèndum. Ara toca!
Hem de situar el moment: Cap a la”unidad de déficit público en lo universal”i la”diversidad de déficit fiscal en lo particular” I l’Autonomisme i el federalisme en un cul de sac
