Us reprodueixo l’article aparegut al número 1374 d’El Temps el 12 d’octubre de 2010.
Més enllà de les polèmiques sobre el paper dels sindicats, és evident que hi ha motius més que suficients per protestar contra la gestió econòmica del govern socialista espanyol i contra l’herència de l’anterior govern popular, tant pel que fa a la bombolla financera i immobiliària, com al model impositiu. I, en aquest sentit, només cal recordar el 20% d’atur sobre el conjunt de la població activa (sense tenir en compte les prejubilacions i les persones aturades que segueixen cursos de formació). Unes dificultats en el mercat laboral que no han evitat ni la reforma laboral de 1994 (pactada per PSOE, CiU, CCOO, UGT) ni la del 2002 (imposada pel PP). Una situació caracteritzada per una enorme temporalitat i per la consolidació d’un mercat laboral dual (amb una doble escala salarial i de prestacions socials), que afecta especialment els joves (amb un 44% d’atur juvenil), les dones i els immigrants. D’altra banda, els autònoms tenen un sistema de baixes molt restrictiu i continuen sense tenir cobertura d’atur. I, finalment, moltes empreses petites i mitjanes pateixen a causa de la restricció del crèdit, la disminució de les vendes, la morositat de les administracions públiques i d’un sistema impositiu inadequat. Així, per exemple, mentre les empreses paguen més d’un 30% d’impostos, els capitals borsaris en paguen un 18% i les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable) tan sols en paguen l’1%.
A més, sovint, els governs espanyols han fet un ús poc adequat dels recursos públics. Així, els pressupostos generals aprovats recentment retallen les partides destinades a ensenyament, investigació, innovació i infraestructures, que haurien de tenir una funció decisiva en el canvi del model productiu. I, en canvi, tots recordem el famós xec de 400 euros (repartits just abans de les eleccions espanyoles); els plans E (que han malbarat recursos en despeses improductives); l’existència de ministeris sencers en àmbits competencials exclusius de les comunitats autònomes; o el fet que algunes d’aquestes comunitats tinguin el triple de funcionaris (en termes percentuals) que Catalunya. Fins al punt que el Govern del PP va utilitzar part del superàvit de la Seguretat Social per eixugar el dèficit de l´estat. I el Govern del PSOE l’utilitza per comprar deute públic espanyol.
De tal manera que els governs espanyols no només malgasten els milers de milions del dèficit fiscal que imposen als Països Catalans, sinó que, a més, posen en perill el futur de les pensions.
