Dimarts passat vaig participar a la Setmana del Parlament Universitari (SPUNI) per reflexionar sobre el present i el futur de la Universitat a Catalunya, en una simulada comissió parlamentària sobre Empresa i Coneixement. L’SPUNI és una iniciativa excel·lent on els estudiants de les universitats catalanes s’endinsen en les entranyes del Parlament i coneixen de primera mà l’estructura, les funcions, els serveis i algunes personalitats de la cambra catalana. Durant aquests dies tenen sessions amb lletrats, lingüistes, periodistes i professors universitaris, i reben informació detallada sobre la constitució de grups parlamentaris, la formació de govern, el treball en comissió, el procediment legislatiu, l’acció de control al govern i la preparació dels debats parlamentaris. En definitiva, una bona immersió en la noble missió de la representació política.
Els organitzadors em van encarregar que presentés una bateria de qüestions problemàtiques relacionades amb el funcionament de les universitats i que formulés alguns reptes per a futures polítiques universitàries, amb l’objectiu de generar un debat polític entre l’alumnat en el seu rol setmanal de diputats de la cambra catalana.
Un primer apunt que vaig plantejar és el del recurrent principi d’autonomia universitària, que regula la Constitució espanyola a l’article 27.10, la Llei orgànica 6/2001, d’Universitats, al seu article 2, i que s’esmenta a l’article 172 de l’Estatut de Catalunya del 2006. Tenint en compte que, segons el Tribunal Constitucional, es tracta d’un dret fonamental, convindria definir, en el marc de la doctrina jurídica i també en el de la pràctica política, quines són les conseqüències d’aquest principi constitucional. Aquells que hem seguit de prop l’acció política universitària sovint tenim la sensació que tothom s’aprofita de la seva ambigüitat. Quan l’Administració desconfia de les universitats limita la interpretació de l’autonomia universitària i quan no sap com resoldre un conflicte universitari apel·la a aquest mateix principi per rentar-se’n les mans. I quan les Universitats volen protegir el seu espai decisional l’invoquen, mentre que quan eviten prendre determinades decisions se’n desentenen i tiren pilotes fora. Si a través de l’autonomia universitària es vol preservar la Universitat de les lluites partidistes i de la ingerència política de torn en la seva dinàmica interna, caldria que tots els actors polítics fossin conscients dels límits d’aquest principi constitucional.
Un segon repte és el de prestigiar la docència universitària. Per què la docència actualment no serveix pràcticament per a res en la valoració dels currículums universitaris i fer carrera universitària? Per què les institucions universitàries menystenen la docència i només valoren la recerca per donar beques, per acreditar el professorat i per estabilitzar-lo? Una conseqüència d’aquesta paradoxal i trista realitat és que cada vegada hi ha més professorat que entén que dedicar temps a la docència és perdre’l per fer recerca, que mira de fer la mínima docència possible i que prepara poc les classes. La docència universitària s’ha convertit com una activitat irrellevant del professorat universitari. I això, que l’alumnat desconeix, té uns efectes molt perversos perquè implica deixar de reconèixer la docència universitària com una activitat bàsica del professorat i com un servei a la societat, i entendre-la com una espècie de “càstig” al professorat que no fa prou recerca.
Una tercera alerta és la valoració de la recerca, que és vital per a la promoció i estabilització del professorat universitari. S’apliquen criteris de valoració que, en el millor del casos, són discutibles i, en la pitjor de les hipòtesis, un frau a la recerca. Aquesta última hipòtesi és la que han defensat alguns investigadors, com el premi Nobel de medicina del 2013, Randy Schekman, que va denunciar l’estratègia mercantilista de revistes com Nature, Cell o Science, i que va afirmar que l’anomenat “factor d’impacte” d’aquestes revistes no diu gran cosa sobre la qualitat dels articles que s’hi publiquen. Certament, l’avaluació de la recerca té més en compte l’embolcall que el contingut de la recerca, potser per facilitar la feina de les comissions avaluadores, i si bé és cert que l’embolcall (les característiques de la revista) pot ser un indicador de la qualitat dels articles que s’hi publiquen, no sempre és així. A més, en determinades disciplines aquestes revistes prioritzen temàtiques i metodologies i exerceixen, com afirma el Dr. Schekman, una espècie de “tirania” epistemològica. Convindria, doncs, valorar la recerca en base al seu contingut i no tant en base a qui la publica.
Finalment, vaig exposar que les polítiques de promoció i estabilització de professorat que hi ha a Catalunya necessiten millorar urgentment. Hi ha un envelliment de la plantilla del professorat permanent (amb una mitjana d’edat que se situa al voltant de la seixantena), hi ha una exigència curricular desproporcionada en el sistema d’acreditació i d’estabilització del professorat (la mitjana d’edat d’estabilització se situa més enllà de la quarantena), hi ha una preocupant escassedat de beques predoctorals i postdoctorals, hi ha una gravíssima precarització del professorat (més del 40% del professorat de les universitats catalanes és associat), hi ha una taxa de reposició molt limitada i tenim un programa Serra Húnter que és un nyap. Cal, per tant, repensar inexcusablement un nou pla de promoció i d’estabilització del professorat per mirar de garantir el relleu generacional.
Més enllà d’aquests quatre punts, hi ha també moltes altres necessitats: canviar el model de finançament de les universitats (donant, per exemple, més pes a la recerca i a la qualitat de la docència), modificar la política de preus (reduint-los) i de beques (augmentant-les), racionalitzar el mapa de graus i màsters (no és massa oferir 458 graus per cursar a Catalunya?), limitar els recursos públics destinats a universitats privades (ara oscil·len al voltant de 35 milions d’euros), adaptar millor les universitats als canvis tecnològics, evitar l’actual procés de desplaçament de la recerca fora de les universitats, fixar una política lingüística integral amb un model multilingüe viable, plantejar-se la creació d’un departament administratiu d’Universitats, entre moltes altres. Però hi ha un aspecte final que en l’actual context social em sembla especialment necessari: les universitats han de recuperar prestigi i compromís social, han de ser responsables en la defensa dels principis democràtics, tenen el deure de defensar la cultura de la pau i la llibertat, no han de renunciar a la missió de denunciar les injustícies i les desigualtats, tenen l’obligació de ser solidàries amb aquells que són perseguits per les seves idees i han d’exercir la funció de ser referent social en valors universals. I per desgràcia, aquí també s’ha retrocedit i hi ha molta feina per fer.
Esperem que els nostres estudiants-diputats siguin conscients de totes aquestes (i de moltes altres) necessitats universitàries i que pressionin a responsables polítics, a alts càrrecs de l’administració i a equips rectorals a anar per feina i a deixar d’estar aferrats a la soporífera inèrcia del qui dia passa curs empeny.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
