Reflexions d’un nou govern

Avui es fa públic el segon govern d’Artur Mas, una vegada els torrons de Nadal i Sant Esteve ja s’han paït. L’anteriorment conegut com a “Govern dels millors” deixa pas a un executiu de clar perfil polític, deixant de banda els tecnòcrates que ara estan tant de moda per Europa i apostat renovar l’executiu amb homes de la màxima confiança del President (Francesc Homs o Germà Gordó) o del líder d’Unió (com Ramon Espadaler).
 
El govern actual haurà de pilotar aquesta nau a punt de xocar contra el portaavions comandat des de Madrid, que porta els torpedes carregats i a punt. La majoria de noms que figuren al nou executiu han estat forjats a les trinxeres de la política, alguns des dels temps que eren joves inquiets i aprenien l’abc de la política a la FNEC o la JNC. Ideològicament, el gir sobiranista d’aquest executiu és evident i la voluntat de Mas de posar davant del país homes i dones que creguin que “això és possible” crec que ha quedat posada de manifest. No cal dir que la decapitació de Fernández Bozal –qui s’havia oposat a la consulta d’Arenys des de l’advocacia de l’Estat– és el senyal més inequívoc que el President no vol aventures tecnòcrates ni de baix perfil nacional. No s’ho pot permetre amb Oriol Junqueras bufant-li el clatell. De fet, un dels nous homes fidels al factòtum d’UDC que hi ha en aquest govern és un vell conegut de la política catalana, l’osonenc Ramon Espadaler, un dels polítics més respectats a la cambra catalana, coneixedor de la política de proximitat com cap altre i bregat en els governs del President Pujol, d’on va ser conseller de Medi Ambient (2001-2003). El canvi, sembla positiu d’avançada.
 
Valoro especialment el premi a Santi Vila, alcalde d’una Figueres que està trobant el seu lloc en el mapa turístic i cultural de Catalunya, amb ganes de liderar projectes supramunicipals interessants de projecció de marca de territori. Que sigui el substitut de Lluís Recoder a Territori i Sostenibilitat sembla una garantia per contribuir a muscular territorialment el país i homogeneïtzar-lo a nivell d’infraestructures. De fet, Vila també té un clar perfil sobiranista, com ja va demostrar en els prolegòmens de la manifestació de la Diada posant a disposició dels seus ciutadans dos trens per desplaçar-se des de l’Empordà a Barcelona.
 
En moments de retallades, que n’hi haurà i les haurà de continuar defensant el conseller Mas-colell, té tot el sentit que Benestar i Família hagi caigut a mans d’una exadvocada de la UGT, Neus Munté, qui també en va ser secretària de Política Institucional (2004-2010). El diàleg amb les centrals sindicals serà més necessari que mai en un moment on caldrà remar junts (polítics i societat civil) en una mateixa direcció, sigui la sortida de la crisi com l’horitzó nacional de plenitud. Trobar ponts de diàleg amb actors que, històricament, han estat un corcoll pels qui els ha tocat governar en èpoques de crisi és una bona decisió estratègica.
 
Finalment, serà interessant veure la reestructuració del departament de Presidència amb el plenipotenciari Francesc Homs al capdavant. Presidència s’associa a afers exterior per contribuir a la projecció internacional del debat sobre l’autodeterminació. Aquest és, potser, el major repte d’un govern que, al Parlament, està aguantant per la fidelitat d’un partit com ERC, d’ADN genuïnament independentista i que molts van votar perquè empenyés el govern si li fallaven les forces. Homs haurà de demostrar que és més papista que el Papa, que no li tremola la veu quan hagi de justificar urbi et orbi que Catalunya necessita decidir el seu futur, al marge del què diguin els poders fàctics de la casposa burgesia barcelonesa, alguns dels quals ja tornen a abraçar el pacte fiscal. D’Homs, aquesta darrera legislatura, també en depenia la CCMA. Els mitjans de comunicació públics de Catalunya seran, en l’escenari que vindrà, una de les armes culturals més potents per crear un frame dominant favorable al dret a decidir. En aquest sentit, el qui estigui al capdavant de la Corpo afrontarà un repte de dimensions descomunals, ja que la guerra per l’univers simbòlic serà essencial a l’hora de decidir el nostre futur col·lectiu. Aquí, per tant, caldrà tenir una gran responsabilitat i gestionar a la perfecció la governança d’una de les armes més potents que té la Generalitat.