REFLEXIÓ PER A UN ENARCA FRANCÈS
Si fa dues setmanes l’aparell central espanyol va agafar una enrabiada per la visita a París del President Mas, aquesta setmana Margallo va saltar enfurismat davant la declaració de Cameron aconsellant l’ús del recurs democràtic quan una població de forma majoritària té un sentiment o expressa una voluntat política o identitària. Que un mandatari conservador i demòcrata es permeti aquesta apreciació no es pot atribuir a la maldat de la “Pérfida Albión”. Senzillament, des de l’estricte pragmatisme i tradició democràtica, s’està advertint Espanya que s’està posant en un fangar sense sortida. I que acabarà desestabilitzant tot Europa. Vegi’s també la reacció d’una Senyora que es distingeix per no distingir-se: L’Alta Representant de la Unió per Afers exteriors, Catherine Ashton. A una pregunta dels periodistes digué consternada: “Ai déu meu!. No em faci parlar dels catalans!”. Se li entenia tot. És a dir Espanya ha esdevingut un problema europeu no només per la situació econòmica, i Catalunya en podria ser la solució.
Tornem ara allà on vam deixar l’argumentari fa set dies. Perquè França pot estar interessada en estabilitzar la frontera sud i de pas aproximar a la seva òrbita els territoris de l’antiga Marca Carolíngia, començant per Catalunya?. La primera raó és de pragmatisme polític. És un fet irreversible la separació mental, cultural, econòmica de dos territoris veïns a França dels seus estats respectius: la Valònia al nord, en plena descomposició de Bèlgica; i Catalunya al sud. La tradició d’estats orbitals i tampons entre potències és vella. De fet, els Països Baixos i Polònia van néixer com a tampó entre els imperis francès i alemany, i aquest i el rus respectivament. Per França, si és irreversible la formació de nous estats o quasi estats, millor que caiguin en la pròpia òrbita que en alguna altra (britànica, americana, xinesa..).
Hi ha raons de seguretat. Espanya infiltrada pel yihadisme a un pas del Magreb, està entrant en una crisi social i política estructural que la converteix en una zona de risc potencial proper. Unes forces de seguretat i un aparell de l’Estat espanyol més obsessionat en la caça de bruixes internes (com es va demostrar en el gran fiasco polític i policial de l’atemptat de l’11M) que en atendre amb eficiència la seguretat exterior és un mal veí per a la pau.
Raons de pes demogràfic. L’actual població situa França amb més de 60 milions d’habitants, en una eterna posició secundària amb Gran Bretanya i Itàlia al darrera d’Alemanya amb 80. La suma en l’àrea d’influència francesa de Valònia i Catalunya situarien França al mateix nivell d’Alemanya, mentre Espanya retrocediria al pes de Polònia.
Raons econòmiques. Si hom mira el PIB per habitant de les regions franceses, només destaca per sobre de la mitjana europea París. La resta està per sota. Els francesos més lúcids saben que és el preu que estan pagant per un model jacobí que ha desertificat d’iniciatives econòmiques les regions, tot i que en relació a Espanya, com a mínim hi ha un model desconcentrat que fa que les capitals regionals hagin rebut especialitzacions i infraestructures d’abast nacional (Tolosa aeronàutica, Montpeller, medecina…). També saben que tots els intents de regionalització han acabat fracassant a les urnes, perquè el virus del jacobinisme emmalalteix la majoria dels seus ciutadans (Des del referèndum de De Gaulle al d’Alsàcia). Això els condemna a una lenta però inevitable agonia davant l’agilitat de moviments i d’adaptació dels petits estats nòrdics i centre-europeus. Llavors la possible associació amb dues unitats territorials amb capacitat de maniobra, i en el cas de Catalunya, per tradició i per imposició, amb una llarga trajectòria de gestió público-privada de l’estat del benestar, i amb una concentració de talent emprenedor i científic el més alt de la mediterrània, la Catalunya Estat associat a França li pot ser un revulsiu per a recuperar el lideratge perdut.
Raons culturals. Així com per raons de poder econòmic i demogràfic les noves potències mundials: Xina, Sudamèrica, Brasil i Rússia, fan que xinès, castellà, portuguès i rus esdevinguin llengües que segueixen en rang a l’anglès universal, el francès declina posicions darrera d’aquest bloc pioner i per darrera cada cop més d’Alemanya que per demografia i potència econòmica esta esdevenint un pol d’atracció cultural. En aquest context, recuperar la proximitat de Valònia i la complicitat d’una Catalunya, que sempre ha estat francòfona, excepte en els darrers 20 anys, no pot ser que una bona opció.
Raons geoestratègiques. Catalunya sense passat recent colonial està ben posicionada per penetrar econòmicament al Magrib on l’abusiva presència francesa de vegades crea anticossos d’aires anticolonials. La manca de voluntat Política d’Espanya a favor de l’Eix mediterrani dóna la gran oportunitat de crear una important boca logística pel Magrib i l’Orient entre Niça i Tarragona i de pas dinamitzar els territoris una mica adormits des del Rosselló a la Provença passant pel Llenguadoc.
Catalunya ha viscut episodis de tot tipus amb França. L’ADN català és franc des del 760 amb l’expulsió dels àrabs de Catalunya nord, al 1258 en el tractat de Corbeil, on França reconeix formalment la independència de Catalunya(500 anys). Catalunya deixa de tenir estat propi el 1714 fins ara en mans espanyoles (300 anys). Catalunya manà políticament sobre territoris ara francesos fins a meitat del segle XVII. Al segle XVII més d’una tercera part de la població catalana era immigrada d’Occitània. En el període napoleònic, durant uns anys, Catalunya fou República francesa, (departament de l’Ebre) amb el català oficial. Catalunya fou camp de batalla entre francesos i castellans, entre francocastellans i aliats. Catalunya envià milers de voluntaris a la 1a Guerra mundial a combatre amb França.
Només es tractaria amb tants interessos favorables a França i una història tant complicada però pròxima, que les elits franceses hi posessin una mica d’imaginació i superessin la mirada sobre Espanya des del síndrome borbònic, i dels orígens francesos d’aquesta monarquia en decadència. Només caldria que les elits franceses culturals i econòmiques, que els enarques sabessin superar els sentiments de solidaritat jacobina pels freds interessos nacionals. El partit francòfil els està esperant.
Article publicat a Economia digital Diumenge 16 de juny
