Fa dos anys i mig que la Generalitat té competència exclusiva en matèria de referèndums «per a l’establiment del règim jurídic, les modalitats, el procediment, l’acompliment i la convocatòria per la mateixa Generalitat», atribuïda per l’art. 122 de l’Estatut, i que els ciutadans de Catalunya tenen el «dret de promoure la convocatòria». (art. 29 Estatut).
Fa dos anys i mig que la Generalitat impedeix als catalans el dret democràtic a promoure, votar i decidir en referèndum, el qual no podem exercir perquè el Govern no tramet el projecte de llei a un Parlament que ja li ha reclamat tres vegades, dues el 2007 i una el 2008. En dos anys i mig, doncs, només s’ha redactat l’esborrany al Departament de Governació, però no ha començat el procés legislatiu. Per contra, en només 13 mesos des de la promulgació de la Constitució es va aprovar la llei espanyola de referèndums tant pel govern i òrgans consultius com pel Congrés i Senat. En l’actualitat, a més, el marc legal de regulació dels referèndums estatals i municipals deixa poc marge a la llei catalana, bàsicament si opta per l’ampliació o la restricció dels drets democràtics dels ciutadans, com ara que no pugui convocar-los el Parlament, que les signatures necessàries per a la iniciativa popular siguin centenars de milers, i que només el Govern pugui convocar-los.
La raó del retard no és tècnica sinó política, l’oposició del PSC-PSOE a fer referèndums, que bloquegen als municipis o edulcoren amb simulacres de «consultes populars» sense cap valor legal (per exemple, la consulta sobre la Diagonal a Barcelona o sobre les xemeneies a Sant Adrià, etc). Pel que fa a Catalunya, en diverses ocasions els representants del PSC-PSOE han manifestat que per a ells no és prioritari desenvolupar aquesta part de l’Estatut. És normal, el peronisme del Baix Llobregat, que controla més del 95% dels pressupostos públics a Catalunya, s’ha afermat amb pràctiques pròpies de les dictadures mexicana i polonesa, com la substitució del governant mitjançant el «dedazo» i les eleccions ratificatòries, promovent l’abstenció dels sectors desafectes i manipulant altres partits com a crosses que, al capdavall, redueix a semiparasitàries. És una cultura política adversa a la democràcia i contrària a donar la decisió al poble, més encara si això pot abocar en la independència de Catalunya. Per evitar-la, tot s’hi val, fins i tot bloquejar els drets democràtics del poble català.
Article publicat el 19 de febrer de 2009 al Butlletí de la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas
