Referèndum i drets de l’home i el ciutadà.

A cavall entre dos segles, el dinou i el vint, l’afer Dreyfus va commoure la societat francesa. A grans trets, un oficial francès d’origen jueu va ser acusat de passar documentació secreta de l’exèrcit francès als alemanys. Cal posar-se en situació. En aquell moment, 1894, França encara es llepava les ferides de la derrota del 1870 davant Prússia, la III República tenia enemics dins i fora, la diplomàcia alemanya havia teixit una xarxa d’aliances que aïllaven França  i, en la cursa colonial, França topava amb britànics i alemanys en diversos llocs del món.
En aquestes circumstàncies, i simplificant, un cop la família i els propers a Dreyfus van fer arribar a l’opinió pública les irregularitats i foscors de la investigació que havia condemnat l’oficial jueu, es van establir dos grans bàndols:
Per un costat, els que creien que, en la situació que es trobaven França i la III República,  posar en dubte l’actuació de l’alt comandament de l’exèrcit afeblia l’Estat. Més enllà de la innocència o culpabilitat de Dreyfus, l’interès de la Nació havia de prevaldre sobre  els drets que haguessin pogut ser conculcats.
Per contra, un altre sector important de la societat francesa considerava que la conculcació dels  Drets a un ciutadà, en nom del bé suprem de la Nació, obria el pas a la conculcació general de drets. Un home privat de drets de manera arbitrària era la porta que permetria l’eliminació de drets de tots i cadascú dels ciutadans, emprant semblant argument.
En el moment present, davant el referèndum de l’1 d’octubre, les esquerres espanyoles i certes de catalanes, s’han de plantejar en quin bàndol volen militar. No es tracta d’una fotesa.  Ben al contrari. Si Anna Gabriel és expulsada d’un acte mentre parla, si els cartells polítics són delictes a perseguir, si l’expressió d’una opció política esdevé un crim o si cridar a la participació ciutadana en un referèndum és equiparat a un cop d’estat;  si davant aquests fets  les esquerres espanyoles i aquestes certes de catalanes, mantenen la seva indiferència quan no el seu suport al Govern espanyol,   estan alimentant al llop.
En aquests moments, qualsevol ciutadà català que defensi determinada opció política ha esdevingut  sospitós i candidat a ser  identificat, multat i pres. La presumpció d’innocència ha mort i l’arbitrarietat s’ha instal·lat. Si aquestes esquerres no veuen que vivim de facto en un estat d’excepció; que l’ocupació del nostre país, de fa ja tres-cents anys, que fins ara era subtil ara ha esdevingut frapant; que les llibertats de pensament, expressió, associació i manifestació han estat  suspeses… si no  ho veuen i no actuen en conseqüència, potser dels dos bàndols hagin triat, clarament,  el dels  antidreyfusards, els dels defensors de la raó d’Estat. De moment, pel que sembla, sense calç.