El senyor López Tena ara mateix té el problema de trobar-se en fora de joc amb la fulgurant aparició de Reagrupament, de la mateixa manera que té un problema la secta Esquerra, que, ves per on, curiosament ara surt a defensar-lo pels seus atacs a Reagrupament. Noi, no entenc res. Si no vaig errat, López Tena és convergent, oi? Però no havíem quedat, estimada secta, que CiU era més dolenta que la tinya i que el Dr. Carretero era el seu submarí?
Si López Tena es troba en fora de joc és perquè vol, perquè és ara quan el país més necessita la seva participació. És una llàstima que una persona tan vàlida com ell, que, fent valer la seva capacitat intel·lectual i prestigi tant ha treballat per trencar el tabú de l’independentisme sobre la massa indocumentada i plena de prejudicis, ara malmeti de cop aquesta credibilitat per una qüestió d’ego. I és una llàstima que la malbarati d’aquesta manera tan humana com miserable, quan ell hauria de ser un dels puntals principals del projecte Reagrupament, que és allà on sens dubte qualsevol català informat i honest sap ara mateix que més efectiva podria ser la seva tasca. Però no. Hi ha sens dubte un noble interès col·lectiu per al qual treballa López Tena, però ara s’ha descobert que defensa per damunt de tot el seu protagonisme, i això decep la il·lusió independentista, que veu com una vegada més torna a ensopegar amb la mateixa pedra de l’atomització amb quotes de rei al cos. I aquesta vegada de la mà d’un dels seus escassos referents.
En la meva admiració que fins ara professava per López Tena hi havia una ombra de dubte, i era la seva vinculació a un partit unionista com CiU. Amb tot, jo atribuïa i justificava la seva adscripció a aquest partit per la raó que intentava arrossegar-lo cap a posicions dites sobiranistes -jo en dic independentistes, sense hòsties. Tampoc ara no dubto que sigui així, però per sobre d’aquest dubte, encara dubto menys, vistos els seus recents atacs rebecs d’infant gelós cap a Reagrupament, que López Tena s’estima més a si mateix que al seu país. I és un error. Per anar bé, es tractaria d’estimar-se molt a si mateix per poder defensar amb fermesa i incondicionalment el país per sobre de la pròpia persona. La seva decebedora reacció és molt humana, però això no significa que l’honori. L’honor el recuperaria, a l’acte i enfortit, amb el gest humil d’afegir-se a un projecte, Reagrupament, que ara mateix tothom amb un mínim d’honestedat i lucidesa sap que és l’únic referent il·lusionant, pel seu desacomplexat independentisme, amb possibilitats de reeixir gràcies precisament a aquest desacomplexament. Cal ser miop si es menysté a Reagrupament pel fet que ara mateix només és una associació, perquè si engresca és justament per aquesta condició, cremada com està la gent dels partits polítics de sempre. I és precisament pel fet de ser de moment una associació que provoca un efecte transversal, i això vol dir sumar. Cada cop més gent veu Reagrupament amb simpatia perquè posa en evidència l’objectiu de menjadora dels partits tradicionals. Per això quan Reagrupament faci el salt d’associació a partit amb foc nou, aquest començarà ja amb una força emergent important. Però, per què justifico l’error d’aquest menyspreu? No cal justificar-lo. És ben sabut que el menyspreu sovint és la reacció de la por. En aquest cas la por de qui veu trontollar la seva poltrona per l’amenaça de l’honestedat, que remourà les aigües putrefactes que ja ben pocs s’empassen perquè no les creu, llevat d’aquells que en viuen i, de tan emmerdats com hi estan, ni senten l’olor de la merda i s’esveren quan algú com Joan Carretero vol netejar el pati inundat.
La devoció per la poltrona no és el cas de López Tena, no ho poso en dubte. Però sí és el cas per exemple del partit al qual s’entossudeix a formar part. Lamentablement, serà inevitable que, a mesura que Reagrupament vagi agafant volada, s’hi afegeixin paràsits -estic convençut que ja ho deuen estar fent, per més que el senyor Carretero maldi per evitar-ho d’arrel-, tal com passa en tot col·lectiu i, per lògica encara més, a tots els partits amb expectatives de poder. Per mi, ja que és inevitable, que ho vagin fent. El més important ara és sumar perquè Reagrupament aconsegueixi com més diputats millor l’any vinent. Veient qui el lidera, les lleis democràtiques internes del futur partit seran impecables i implacables amb els aprofitats, que ja haurien de saber que s’equivoquen de col·lectiu. Ara, però, el més urgent és sumar per poder ser al parlament amb la màxima força.
La naturalesa del paràsit no hi ha qui la canviï. En canvi, l’home ferit però intel·ligent és capaç d’ofegar el propi ego. Crec en l’actitud d’alguns homes, ben pocs, capaços de demostrar la seva fortalesa rectificant els seus errors per fer honor a la seva intel·ligència i a si mateixos. No em resigno a descartar que aquest sigui el cas del senyor Alfons López Tena. Demostrar-ho només li hauria de costar un gest. Seria un petit gran gest. Tan gran com la llibertat del seu poble.
