Recuperar Espanya?

Durant el cicle 2011-2013, un seguit d’il·lustres ponents adscrits a l’Aula Política de la Universidad San Pablo CEU de Madrid van dedicar-se a l’estudi “del Estado de las Autonomías y la desintegración de la nación española.” Les conclusions d’aquests simposis han estat editades recentment en un llibre titulat “Recuperar España. Una propuesta desde la Constitución” que es va presentar solemnement el passat 29 de maig a l’Aula Magna madrilenya. L’acte va estar presidit pel socialista Francisco Vázquez, l’exministre de la UCD José Manuel Otero Novas i el periodista Fernando Ónega. Entre l’entregat públic hi havia l’inefable Hermann Tertsch, el pseudohistoriador Pío Moa, el president del Consejo de Estado, José Manuel Romay Beccaria; exministres com Fernando Suárez i Gabriel Camuñas;  l’expresident extremeny Guillermo Fernández Vara; o l’arquebisbe castrense, Juan del Río Martín, així com diversos militars d’alta graduació de l’exèrcit espanyol, com el tinent general Luis Feliú. Com és tradició, l’acte va acabar amb la ingesta d’un “vino español.”
Incomprensiblement molt pocs mitjans catalans s’han fet ressò de la publicació d’aquesta polèmica obra, que ja es troba a la biblioteca de l’Academia General Militar de Saragossa. El volum s’estructura en tres parts. La primera, és una introducció a la problemàtica històrica d’Espanya farcida de “perles” que, si no sabéssim que han estat avalades per desenes de professors universitaris, podríem arribar a pensar que van ser redactades pel degà Pajares, el catedràtic Esteso i el rector Ozores.
Per citar només alguns exemples a tants despropòsits, aquests “doctors de la llei” remunten l’origen de la nació espanyola a l’època preromana: “Y esa Comunidad hispánica bajo Roma, que duró unos 600 años hasta la invasión de los bárbaros, comprendió a toda España (y Portugal). (…) También el País Vasco viene siendo parte de la nación española desde antes de Cristo.”
Que els catalans vam aprofitar la darrera guerra civil per intentar conquerir els Països Catalans: “Y en cuanto a Cataluña, no hace falta citar textos de referencia porque la reivindicación sobre «los países catalanes», comprensivos de Valencia, Baleares y Aragón, ya la practicaron militarmente durante la Guerra Civil y ahora está cada poco en los medios de comunicación; acompañada de manifestaciones internas en estas regiones queriendo unirse a la independencia catalana.”
Tampoc s’estan de dir que els grans benefactors de Catalunya van ser Felip V i el general Franco. Gràcies als borbons “les suprimieron algunos arcaísmos feudales de los que no habían conseguido aun librarse”. Devia ser que les institucions i constitucions pròpies ens tenien mig esclavitzats, i els espanyols sols ens van sotmetre per alliberar-nos.
Però ningú com el dictador Franco per satisfer les nostres necessitats en infraestructures i benestar: “Sin discutir su justificación, lo cierto es que en 1975, el centralismo franquista había dejado más obras y avances en Cataluña que en el resto de España; por ejemplo en autopistas, muy por encima de Madrid.”
I contraposen la llibertat lingüística del règim franquista amb la presumpta persecució actual: “Pero también debe reseñarse que hay muchas señales acreditativas de que no existió, o al menos no existió con estabilidad o generalidad, una política franquista de prohibición de la lengua catalana. (…) Y en los últimos treinta años, la lengua que en Cataluña oficialmente se margina, se desaconseja usar, se sanciona o se impide utilizar, es la castellana.”
A més, es meravellen que ningú amonestés Artur Mas per haver fet ús de la seva llibertat de pensament i expressió: “El Sr. Más, líder del primer partido de Cataluña, viene al Parlamento español en noviembre 2005 y proclama muy serio que España no es su Patria, aunque la Constitución diga lo contrario. Sin que nadie le reclame retirar esas palabras.”
Però si, com hem dit, aquesta primera part fa riure (o plorar, depèn de com es miri), la tercera aconsegueix fer plorar de riure: proposa una reforma constitucional en clau centralista liderada pel rei Juan Carlos. Però com un individu que prou feines té per mantenir-se dret -i en el càrrec- podria pilotar una bajanada així? Doncs fent ús del seu “Poder Moderador” per fer caure el “régimen moribundo” i nomenar un nou cap de govern de confiança, amb idees clares i la mà dura. Just l’operació que va fer Alfonso XIII amb el general Primo de Rivera l’any 1923!
Tanmateix, la segona part, on s’analitza la “gravedad y previsible evolución del problema”, resulta força més inquietant.
Per començar, es qualifica a catalans i bascos amb uns curiosos eufemismes: “ciudadanos periféricos”, “naturales de los territorios de las regiones soberanistas”, “habitantes de los territorios problemáticos”, etc. Tots ells adjectius minimitzadors i, com es diria en argot de psicologia militar, destinats a deshumanitzar l’enemic.
Després s’avisa que “siempre que hemos iniciado procesos de desintegración y autodeterminación como los actuales, aunque en principio pudiera existir retórica amable en el centro y en la periferia, los cerramos con amplios derramamientos de sangre.”
Es planteja la independència de Catalunya com un problema que cal solucionar manu militari, mentre adverteixen que en cap circumstància la secessió podrà ser pacífica: “No nos engañemos pensando que los conflictos bélicos son cosa de tiempos pasados.” També afirmen que, cridats per la Madre Patria, molts joves espanyols “no solo aceptan la guerra sino que acuden a ella con entusiasmo.”
A l’hora d’aplicar la força tampoc se senten cohibits pel fet d’estar dins la Unió Europea: “¿quién puede assegurar que la UE va a subsistir y además va a hacerlo con capacidad operativa suficiente para imponer una solución pacífica en un tema como éste? Y por otro, ¿adoptaría la UE una posición decidida común? ¿cuál sería esa postura?”
Per últim, la seva previsió pels propers cinc anys és que “el riesgo de soluciones bélicas estará más cercano” si no s’aborda una reforma constitucional centralitzadora de l’estat. En cas contrari, “lo natural es que en tal coyuntura el Sistema político, ya carcomido por dentro, hará implosión. Es razonable temer que entremos entonces en período revolucionario.”
Recuperar Espanya? Potser sí, però recuperem-la al desguàs, un cop desballestada i reciclant el poc que es pugui salvar de tot aquest munt d’odi, feixisme i bogeria.