Aquest dia és l'11 de setembre al Principat, la Diada. A Mallorca se celebra el dia de l'entrada dels nostres avantpassats quan varen reconquerir aquests territoris, primer per a la corona d'Aragó, i sense deixar de ser-ho, per convertir-se en regne propi. Aquest dia és el 31 de desembre, encara que les autoritats que han volgut amagar la nostra catalanitat han inventat una altra diada també dins la primera desena de setembre. Al Principat, l'11 de setembre de 1714 les tropes borbòniques varen entrar victorioses a Barcelona, i això va suposar que la successió va anar a càrrec de Felip V, que arrabassaria per la força de les armes la sobirania dels catalans. Mallorca resistiria encara 10 mesos més, fins al mes de juliol de 1715. Tropes mallorquins havien lluitat colze a colze amb les tropes principatines a favor de mantenir l'estirp dels Àustries, que sí respectaven la sobirania.
Com que la guerra de Successió és un fet clau en el futur desenvolupament dels territoris que integraven la corona d'Aragó, he volgut llegir uns quants folis sobre el desenvolupament d'aquesta guerra; per això he triat un text de dos estudiosos d'aquesta guerra, que han trescat als arxius de tots els territoris implicats, als de Castella, als de França, als d'Anglaterra i a altres països on hi havia informació. Per això utilitzaré fragments d'un dels seus capítols al volum V d'Història. Política, societat i cultura dels Països Catalans, el que correspon a La guerra de Successió. Els historiadors són Joaquim Albareda i Salvadó, professor de la universitat de Girona i Carme Pérez Aparicio, professora de la universitat de València. El 1714, al Principat, i el 1715, a Mallorca, s'inicia un període de colonització dels pobladors d'aquestes terres, de repressió i de persecució dels trets que els distingien dels habitants del territori de Castella. Des de llavors hem viscut colonitzats, encara que molts no se n'han adonat, perquè els governs colonitzadors ho han negat i així ho han fet creure, però el tant per cent de l'espoli que sofreixen els territoris dels PPCC, és a dir, dels doblers que se'n van al Govern de l'Estat i no tornen, demostren clarament el tractament colonial, com afirma Cristòfol Soler, expresident del Govern de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.
Una altra feta que s'ha de recordar i que també demostra que quan s'entra en un període democràtic s'ha de restituir el que s'ha aconseguit per la força de les armes i pel dret de conquesta, podem llegir el que diuen els historiadors citats: “El 12 de setembre, Berwick, en entrar a la ciutat, segons el pagès d’Anglesola Aleix Ribalta, quedà astorat de l’heroïcitat dels barcelonins: “Vehent que los menestrals, tothom se’n va anar a treballar de son ofici, preguntà lo general que ahont era la guarnició; respongueren que los soldats eran aquells menestrals que treballavan, del que quedà pasmat dit general, que una ciutat sola se agués de defensar de dos armadas de un citi tan llarch.” Aleshores, les autoritats borbòniques van exercir el dret de conquesta damunt de tot Catalunya: començava una etapa de persecució implacable de les persones que s’havien significat pel seu austriacisme. De fet, les autoritats franceses, tot just iniciada la guerra a Catalunya, el 1706, ja havien previst unes mesures repressives dràstiques per quan la dominarien. Amelot havia disposat l’abolició de les institucions i dels privilegis.”
El divendres dia 9, aquí i a la plaça Major es va fer un acte de suport a la República catalana i a l'exercici democràtic del dret a decidir dels principatins. Una representació dels sobiranistes de Mallorca varen acudir i es varen adherir a la Diada de dia 11 del Principat. Alguna de les persones que varen intervenir a l'acte des de dalt del cadafal varen manifestar l'espoli fiscal que continuàvem tenint encara 16 anys després d'haver començat el segle XXI. I la manca d'infraestructures que això suposava: tren tercermundista que arriba a pocs indrets, aules prefabricades a l'escola perquè els doblers que pagam no tornen, una sanitat amb manca de metges, persones grans sense residència ni ajudes suficients a la dependència, etc. Llavors vaig quedar astorat, quan vaig poder llegir que tot això feia més de tres-cents anys que havia començat a l'escrit que ja he citat: “Ben aviat, també, els catalans patiren una altra mena de repressió que reportà guanys ingents al nou règim: la fiscal. El 1713 Felip V havia creat la Superintendència, organisme d’inspiració francesa, dirigida per José Patiño Rosales, que concentrava a les seves mans tots els recursos econòmics per tal d’assegurar el manteniment dels exèrcits d’ocupació de Catalunya. Immediatament imposà elevades tributacions, que se sobreposaven l’una a l’altra sense que els catalans les poguessin pagar, les quals significaren endeutament i més repressió, perquè els qui no les satisfeien eren empresonats, tal com succeí a Francesc Bellsolell que, al cap d’uns anys, escrivia: “Apar impossible lo poder-se sostenir la província, que per gran miracle de Déu se pot dir nos podíem mantenir, que tot era a força del gran treball”. En aquest sentit, el cas més paradigmàtic fou el de Berga. Tot i que els berguedans havien rebutjat l’atac dels austriacistes pel juny del 1714, i s’havien fet mereixedors de l’anomenada de “botiflers”, les noves autoritats filipistes no van tenir contemplacions a l’hora de percebre les quantitats assignades a la vila, tot i que el Consell, perplex, escriví a Patiño que “havia agotado todos los caudales, de forma que para pagar hasta la quinta paga, han vendido gustosos los naturales sus frutos y alajas; se les han puesto granaderos a comer a discreción; se les ha privado la salida de la villa hasta haver pagado; y haviendo executada lo mesmo para los pagos de marzo y abril ha aprovechado poco estas diligencias, pues unos con solloços y llantos y otros desertando de la villa todos los días, responden a estas pagas por ser evidente su total imposibilidad”. Fins i tot el governador del castell els féu costat, davant l’evidència de la precarietat dels habitants, i informà que havia hagut de privar-los de sortir de la vila fins a sis dies perquè paguessin, i que unes vuitanta famílies havien abandonat Berga en la impossibilitat de satisfer la contribució filipista. Quedava clar que una cosa era la fidelitat que els vassalls devien al rei, i l’altra el rigor implacable de l’absolutisme que s’acabava d’imposar.” Esperam que des del Principat ens marquin el camí.