Em sembla que els nostres polítics no han sigut bons estudiants de història, o bé han oblidat tot allò que de joves van estudiar.El diccionari Alcover defineix la història com : “Exposició sistemàtica dels esdeveniments que afecten un poble, una institució, una ciència, una cultura, etc…” . Llegida aquesta definició, no caldria continuar escrivint aquest article, si els nostres polítics aprenent la lliçó haguessin sabut menar-nos cap el camí de la nostra sobirania.
Dit això, tots sabem que si haguéssim parlat i lluitat per la nostra independència, en els primers anys després de la dictadura els entrebancs i pals a les rodes que actualment ens estan posant haurien estat pitjors, però al cap i a la fi els polítics portarien quasi quaranta anys sabent que no hi ha manera civilitzada de parlar amb els nostres veïns. Ara, només portem uns pocs anys parlant de la nostra sobirania però tant se val si són cent anys, com quaranta, com deu. Per això em pregunto, si els que ens manen han aprés quelcom de la història. També em pregunto, que esperen obtenir amb tants dubtes, amb tantes negatives rebudes, amb tants greuges, amb tants menyspreus i amb tantes calumnies, a través de tota la nostra història.
De la història se n'hauria d'aprendre molt, però no és així. Sempre donem la culpa als de fora, però el temps ens explica que moltes vegades, els castellans, han sigut hàbils per a poder prendre decisions i obtenir privilegis per culpa de les nostres indecisions i els nostres temors. Ja vam començar malament quan el maig de 1410 morí el rei Martí l'Humà, i ningú dubtava del dret a regnar de Jaume d'Urgell. Les Corts que estaven reunides en aquells dies de la mort del rei podien haver decidit pel regnat de Jaume d'Urgell amb rapidesa, però va aparèixer un dels defectes cabdals dels catalans: l'ajornament, la triga, el “ja en parlarem”, el “deixem-ho per a més endavant”, i així ens va anar.
El Parlament en comptes d'elegir Jaume d'Urgell, va dissoldre les Corts i en convocà de noves pel juliol. Tres mesos perduts. Després de dificultats per part dels enemics del comte i possibles pretendents al tron, i de dos Parlaments convocats a Montblanc i a Barcelona, el primer ajornat per la pesta i el segon per noves diferències, veiem com apareix un altre dels vicis dels nostres polítics, encara vigent als nostres dies : la divisió. Tots sabem com va acabar tot plegat. Amb el Compromís de Casp
Com ens recorda la història del 1400, la del 2000. Han passat sis-cents anys i estem igual, dins de l'estament polític. Uns volen anar per feina i canviar la nostra història i altres s'apunten a l'ajornament, a qui “dia passa any empeny”.
Uns anys després, cap a mitjans del segle XV va haver-hi la lluita entre la gent del poble de menestrals i mercaders i l'alta burgesia, que eren els que manaven. Foren els dos bàndols anomenats : la Busca i la Biga. Escriu Pierre Villar : “Ens trobem més aviat, davant dues categories urbanes d'una desigual potència, i que lluiten pel poder perquè llurs interessos econòmics són oposats i la que guanyarà intentarà fer suportar a l'altra el pes més feixuc de la crisi” Ja, en aquell temps, es parla de crisi i d'una aristocràcia orientada cap a la fortuna immobiliària i que si hi ha algú per rebre, aquest serà el poble ras i curt. Ai! com recorda el que ens explica la història, amb el que està passant ara. I sinó, veiem com ens ha caigut a sobre la crisi actual, amb la famosa bombolla immobiliària i els interessos econòmics de la banca repercutint sobre el poble senzill.
Per altra banda, la Constitució de 1413, de Ferran d'Antequera, està plena de prohibicions i amenaces en contra d'aquest poble senzill i a favor dels senyors de l'alta burgesia catalana. Amb aquests privilegis no és estrany que els rics i poderosos estiguessin a favor de la política del rei castellà. Que fan actualment, el Godó amb el seu imperi mediàtic, “la Caixa”, els grans bancs, i “lobbys” de pressió que intenten influir en el govern per a impedir la nostra independència? Senzillament imitar i repetir la història.
Més endavant va arribar la desgràcia general i on comença la nostra particular. El casament de Ferran i Isabel. El rei Ferran, vist amb bons ulls de bon començament per Catalunya, aviat amb la seva política es posà en contra dels catalans, influenciat per la reina Isabel. Eleccions i nomenaments de càrrecs que sempre s'havien fet aquí amb total independència de Castella, van ser abolits o es tenia de posar en el càrrec, els noms que proposava el rei.
Al començament del regnat, ja vam tenir problemes amb els diners. Escriu Ferran Soldevila a la seva Història de Catalunya : “Sense sortir dels primers temps del regnat del rei Catòlic trobem una altra qüestió no menys simptomàtica, en què el rei va enfrontar-se alhora amb la Generalitat i amb el Consell barceloní. Entre els problemes que s'arrossegaven des del temps de Joan II hi havia el de certes quantitats que figuraven a la capitulació de Vilafranca (1461) els interessos de les quals, deguts a l'erari reial per la Generalitat, pujaven una suma considerable. De sobte, Ferran II (octubre 1479), va reclamar 163.000 lliures a compte dels dits interessos. Això representava un cop molt greu per a les finances de la institució i fins pel recobrament de Catalunya” No ens recorda quelcom aquest afer? La història es repeteix a través dels segles.
Això, per no citar altres afers on el rei Ferran cada vegada més, interferia en qüestions catalanes, com enviament de tropa, funcionaris i religiosos castellans, i voler imposar el castellà per damunt del català. Però una de les pitjors atzagaiades que va cometre contra Catalunya, va ser tocar allò que sabia tocaria el voraviu dels catalans: els diners. Va prohibir tota mena de comerç amb el Nou Món, ja que per ordre de la reina Isabel només els castellans podien beneficiar-se de tot el que arribés d'Amèrica
Carles I, tot i ser acollit pels catalans amb certa simpatia i haver fet llargues estades a casa nostra, un treu la conclusió que ens va afalagar i fer molt la pilota, per poder-nos demanar tot sovint quantitat importants de diners per les seves campanyes. També té com a punt negre, que al coincidir el seu regnat amb La Inquisició, a través d'aquest Tribunal molts privilegis catalans foren derogats, doncs creia que s'havia de protegir i afavorir la Inquisició.
La segona meitat del segle XVI, el regnat del seu fill Felip II tampoc va beneficiar massa els interessos de Catalunya. Obres que es demanaven al rei, per defensar-nos dels corsaris, com torres de defensa a la costa i fer de Barcelona un important port naval, per recuperar el que havia sigut en temps passats, tot fou negat i res fou fet
No lliga tot això del 1500, amb diferents assumptes que tenim pendents actualment, però que no poden realitzar-se per què el govern castellà es fa el sord, dient que no hi han diners?
Veiem com a mida que passen els anys l'odi envers Catalunya va augmentant. En temps de Carles I, ja s'havia manifestat moltes vegades, però amb Felip II i Felip III s'accentua encara més. Aquest últim encara s'afanyà més que el seu avi, a guanyar-se l'estima dels catalans. Assistia a festes, adulava a la noblesa a la qual va omplir de títols nobiliaris perquè fossin fidels a la corona. Després d'una estada entre nosaltres, el rei s'endugué a Madrid els Capítols i les Constitucions que havien aprovat les Corts Catalanes, sense encara haver-les signat. Va passar molt temps sense poder aplicar la legislació de les Constitucions i que el rei s'havia endut a Madrid, però davant les protestes i gestions fetes des de Catalunya, al final s'aconseguí la signatura de Felip III. Amb consternació els diputats catalans van veure les moltes modificacions que s'havien fet, encara que el rei havia jurat a Barcelona que manifestaria respecte a tot el que s'havia acordat a les Corts Catalanes.
Ui!!! Com una gota a una altra gota d'aigua em sembla aquest afer, al que vam viure fa poc temps amb el nostre Estatut. Primer amb el “acataré” famós i després amb la passada de “ribot” del TC.
Arribem amb el regnat de Felip IV a un del períodes més nefastos de la nostra història, amb el seu primer ministre comte d'Olivares al davant. Com molts espanyols, el comte-duc sentia una aversió envers els catalans i lluità aferrissament per la desnacionalització malgrat els Privilegis que tenia Catalunya, amb la matèries més pregones: la cultura i la llengua. Vaja! un ministre Wert a l'antiga!
L'any 1634 venen ordres de Madrid de que s'han de donar comptes de les rendes de la ciutat i que una cinquena part ha d'anar cap a la corona. Després venen més impostos il·legals sobre la Generalitat. Els greuges foren constants durant aquests anys de Felip IV i el comte-duc d'Olivares, explicant-nos la història com de forta era la tibantor entre Catalunya i el govern central. Aquesta situació, no recorda l'actual?
Tot el territori català era considerat un país de conquesta, omplint les cases particulars amb soldats castellans i amb ordres del mateix Felip IV, que el nombre de soldats assignats a cada poble fos més gran que el nombre de veïns. Això portà a la vexació de molts pobles de Catalunya per part dels soldats, amb les seves violències i cometent incendis, assassinats, sacrilegis, violacions i robatoris.
Amb tot aquest enrenou, surt un gran botifler : el comte de Santa Coloma, nomenat virrei i que fa de instrument dòcil del govern de Madrid. I així, amb el comte de santa Coloma, el comte-duc d'Olivares i Felip IV, arribem a la guerra dels Segadors, al Corpus de Sang, a la Guerra de separació i al Tractat del Pirineus, on es posen en pràctica molts dels objectius que havia planejat el comte-duc, amb l'excepció d'alguna batalla guanyada al rei espanyol, com la de Montjuïc el gener de 1641, quan era president de la Generalitat, Pau Claris.
Amb Catalunya posada sota l'empara de Lluís XIII i després del seu fill Lluís XIV, el monarca espanyol Felip IV volgué tornar a guanyar-se als catalans adreçant l'edicte del gener de 1642, on amb les seves paraules volia reparar tot el mal fet. Promet convocar les Corts on tornarà a jurar les llibertats catalanes; no reclamarà allò que, pertanyent al seu patrimoni ha estat despès per les autoritats de Catalunya; no s'enviaran soldats a les cases catalanes sinó és necessari, i en aquest cas els soldats es faran càrrec de les despeses; dins la justícia prevaldran les Constitucions de Catalunya i moltes altres promeses.
Paraules vanes i cants de sirenes, que sense el comte-duc d'Olivares al govern i sense tot el sarau que s'havia originat, dites abans haurien estat ben rebudes pels catalans. Però era tard, masses greuges, massa sang vesada i massa odi, perquè tornessin a creure amb Felip IV.
Preneu nota d'aquest fet, senyors diputats actuals! No és el que està fent l'actual govern d'Espanya?. Primer tancant portes i negant deutes que no volen pagar, i ara omplint-se la boca de que volen parlar i dialogar.
Un altre matrimoni, en mala hora convingut en una clàusula del Tractat del Pirineus, el de Lluís XIV amb amb la filla de Felip IV, amb el temps tornà a ser nefast per a Catalunya, doncs en la disputa per la corona d'Espanya el rei francès ens envià el seu nét Felip d' Anjou. Com que la història no ens havia maltractat massa malament fins llavors devia pensar el rei francès, Lluís XIV va acabar de rematar la feina.
Ja sabem de quin peu calçava el borbó Felip V. Abans de la caiguda de Barcelona va donar instruccions a Berwick, que quan arribés el moment de la rendició el govern que crearà immediatament ha de ser “en el mateix peu i planta que el de Castella, i sense la més petita diferència ni distinció en res”
Només cinc dies després de la rendició, es presentà el president de la Real Junta i llegí el decret d'extinció del Consell de Cent i a continuació fou llegit el decret de dissolució de la Generalitat. L'Estat català acabava de morir. A continuació repressió i decret de Nova Planta.
Deixant enrere el segle XVIII, ens trobem amb l'absolutisme de Ferran VII tornat de l'exili l'any 1814. Un altre que ens va amargar la vida. Amb el seu poder absolut, Ferran VII va engegar una persecució contra els constitucionalistes o liberals. En un viatge a Tarragona va dir que venia a parlar per última vegada de perdó i que venia a restablir l'ordre. Però al mateix moment, el comte d'Espanya (un altre comte), el francès Charles d'Espagnac, era nomenat capità general de Catalunya i va començar l'enèsima repressió. Durant cinc anys, Barcelona va patir la crueltat d'un home que era tingut per un dement i un monstre. Homes afusellats sense cap mena de causa o tancats en capella només pel sol fet de divertir-se o per equivocació, homes trets de les seves cases tractats com a malfactors, testimonis comprats sota amenaces, suïcidis de gent que preferien morir abans d'anar a les masmorres del comte d'Espanya.
