Rècord de papanatisme cretí amb la Marató

Actualment no hi ha articulista sobre temàtica nacional que em satisfaci més, i amb diferència, que en Xavier Roig. Cada article seu és un regal per a la intel·ligència i els sentits, una alenada d’aire fresc en un context català irrespirable a causa de l’allau asfixiant de cretinisme i puerilitat vergonyant sense aturador, que no és més que el resultat, per dir-ho ras i curt, d’un costat del procés anorreador mental infringit per Espanya, i de l’altre de la por com a lògica conseqüència. Per això els va com els va als catalans. Llegint l’últim article de Roig al diari Ara, titulat Sense fer-nos trampes, per desgràcia gairebé arribo a l’orgasme en llegir el primer tret que dispara: «Els catalans tendim a la hipèrbole mental. Quan ens excitem amb una idea que ens sembla convenient, resulta que tots els fets i esdeveniments que tenen lloc a l’Univers van en la direcció d’afavorir el nostre projecte». Clavat. Clavadet.
 
Fa anys que, amb altres paraules, jo no paro de repetir inútilment (seria una contradicció que fos útil) exactament el mateix: els catalans creuen allò que volen creure i no el que la realitat indica, i tot per poder continuar marejant la perdiu en la queixa, en la reivindicació, en la festeta estelada de cap de setmana que els serveix per desfogar-se, omplir una mica les seves vides buides amb falsa companyia multitudinària, de clan de partit o d’associació (més falsa companyia), i així evitar mentrestant agafar el brau per les banyes fent el que cal fer: pensar amb qualitat confrontant, parlant poc i reaccionant més amb la insubmissió a Espanya ignorant-la, i votant els partits que cal quan cal i exigint-los el que cal sense sectarismes estúpids. Anant de cara a barraca, vaja. Però no. Qualsevol distracció és vàlida per als catalans per no afrontar el problema i anar-lo dilatant eternament. Ja ho he dit: migradesa neuronal, infantilisme i, per sobre de tot, por. I això no es canvia d’avui per demà, i tampoc en una dècada. Calen generacions senceres per girar la truita, i això amb sort. Una sort amb la qual no hi compto, com no he comptat mai en res que suposi una millora que depengui dels homínids que m’envolten. En canvi, la situació d’emergència nacional no pot esperar. Vet aquí per què fa temps que dic que aquest país es desfarà miserablement com un terròs de sucre.
 
La Marató de TV3 és l’últim exemple, i definitiu, del pèssim material ciutadà amb què comptem per aconseguir la independència. Observo un cop més, i doncs, previsiblement, que la societat catalana se sent cofoia de la seva «solidaritat», demostrada segons diuen amb el nou rècord de donacions per a la causa del càncer, i, per si fos poc, mitjançant una Marató que a sobre els fa treure pit dient que és «única al món». Collons, no m’estranya que sigui l’única. No hi ha cap poble al món que se senti cofoi d’haver de practicar el surrealisme masoquista de pidolar calés maratonians a la pròpia societat empobrida, i a sobre perquè no té la dignitat de lluitar per ser lliure i comptar, doncs, amb tots els propis diners que produeix i no amb les engrunes que li concedeix despòticament el seu veí lladre. Imagina’t les maratons que es podrien estalviar els catalans sense els 18.000 milions d’espoli fiscal anuals. És clar que aleshores el catalanet no es podria fer el simpàtic solidari organitzant la Marató dels collons. En fi. No hi ha cap poble al món tan cretí de presumir de la seva covardia. No hi ha cap altra nació mentalment sana que presumeixi de fer coses estranyes (maratonianes) per continuar amagant el cap sota l’ala. No hi ha cap nació al món altra que la catalana, doncs, que presumeixi de patetisme i que a aquest patetisme l’anomeni solidaritat.
 
I és que jo no sé si el poble català és més solidari que l’espanyol o qualsevol altre. Per saber-ho, caldria que els catalans actuessin des de la llibertat amb la independència i no des de l’espoli (si parlem en general) o des d’una Marató (si parlem en concret). En canvi, sí que sé segur que els catalans tenen molt de babaus. El catalanet mitjà necessita com l’aire que respira demostrar un cop més al món (sobretot als espanyols) que són bona gent per fer-se estimar, mentre per altra banda diuen (sempre en l’anonimat privat, o en l’anonimat dins la massa de les manifestacions) que els espanyols són la pesta. Perquè en realitat el catalanet malda per fer-se l’enrotllat quan té cara a cara, i sempre a soles o fins i tot en petit comitè, un espanyol. És el que té la Síndrome d’Estocolm. El català no vol la independència. El català se sent còmode en la incomoditat de la queixa, en la bombolla putrefacta de la submissió eterna, perquè inconscientment se sent més segur en allò malaltís, opressiu però conegut, que en la llibertat que desconeix. La por. Sempre la por com a teló de fons.
 
Confesso que ahir no em vaig perdre la Marató, i no me l’hauria perdut per res del món. Ni un minut. Em provoca una morbositat que ni t’ho explico veure aquella pornografia en estat pur. Aquella manera vergonyant de tocar de manera barroera la fibra al personal, desproveïda del més mínim escrúpol i sensibilitat. Ai, aquella musiqueta barata, xarona, previsible, idèntica, sense cap altra ànima que la impostació. Ai, aquells primers plans sensiblers, fariseus, als entrevistats afectats per la malaltia. Ai, aquell to greu en la veu de l’entrevistador, impostat, més fals que Judes. Ai, quina falta de respecte pels afectats de càncer. Com més intenta TV3 tocar la fibra al ciutadà perquè faci donacions, més em toquen a mi els collons, alhora que m’acreixen una morbositat entre hilarant i fiblant per la vergonya aliena que em provoquen.
 
I ahir, en un descans de la Marató, vaig sortir a fer un volt tal com faig sovint per veure les estelades que van desapareixent dia rere dia en degoteig dels balcons dels patriotíssims catalans. I mentre passejava, em vaig adonar del meu propi somriure trist en pensar en l’espoli, en la pasta que ha de pagar Foment a Abertis i en la publicitat gratuïta que obté La Caixa mitjançant la Marató. O sigui: en els dos pardals d’un tret que mata La Caixa aconseguint a sobre una netejada d’imatge pel seu bon cor col·laborant en la solidaritat maratoniana, mentre naturalment no amolla a la causa ni mig cèntim dels seus milionaris beneficis a costa naturalment del contribuent maratonià. En fi, que res, que ja ho sé. Que no tinc cor. Sóc un insensible. Sóc un sonat i una molt mala persona per dir pestes de la Marató. I així anar fent. Ai senyor…
 
Ricard Biel