Cada català genera 1’5 quilos de residus domèstics al dia. Això vol dir que si fóssim obedients i féssim cas a l’administració, un català podria reciclar 547 quilos dels seus residus a l’any. Però hi ha dos problemes principals que ho fan impossible, a més d’altres problemes menors que tampoc ajuden a reciclar.
En primer és el problema de qui i com recicla tot allò que cada català pugui generar. Si un mateix prova d’obrir la seva bossa d’escombraries i intenta de separar papers, metalls, vidres, teixits, plàstics i altres matèries com l’orgànica, s’adonarà que a més del fàstic que fa, existeix la logística de com classificar-ho. Perquè el reciclatge no és màgia, sinó l’art de reagrupar matèries usades de la mateixa molècula per obtenir una massa major d’un únic material que degudament trinxat, rentat i filtrat pugui estar a punt per fabricar un objecte o un bé que algú compri, amb el que s’evita que aquella part de matèria reciclada acabi engreixant la massa de l’abocador. I a aquest art del reciclatge, no s’hi arriba ni per decret llei, ni per normativa municipal, ni molt menys per amenaces apocalíptiques com el canvi climàtic. Només s’hi arriba per l’obtenció d’un benefici econòmic. Si no ni ha un benefici econòmic, ningú és dedicarà a reciclar la caca dels demés.
Jo, com a reciclador privat, puc assegurar que l’administració i el seu assetjament a les empreses del sector, ja se’n cabòria prou que l’obtenció de beneficis sigui el mes costós i difícil possible. El segon problema radica en el fet que si un ciutadà pot reciclar 1/2 tona a l’any, un sol polític podria fer que es puguessin reciclar milers de tones al mes. Els polítics, capaços d’aprovar lleis que il·legalitzen persones i partits, capaços d’expropiar terres privades, o d’aplicar sancions econòmiques segons l’idioma en que portis escrit un document mercantil, els seria igualment ben fàcil crear una llei que obligui a tots els fabricants a envasar els seus productes en matèries monomol·leculars i monocapas que son les úniques que es poden reciclar.
Posaré l’exemple del tetra brick: envàs tricapa. Una capa de cartró, una capa de polietilé i una capa d’alumini. Doncs bé aquest famós envàs tan pràctic, és quasi irrecuperable. Tan sols es pot trinxar i obtenir una polpa de tres matèries que no lliguen entre si i que no te cap aplicació tan útil com la tindria si cada matèria anés per separat.
Un altre exemple delirant. Existeixen certes "pizzes" en que el fabricant no té cap vergonya en posar a la tapa el remarcat de "PET envase reciclable" quan la realitat és que aquell envàs transparent és una tricapa de tres films plàstics (PET + EVOH + PP) quan no de quatre capes, que fan impossible el seu reciclatge perquè les seves mol·lècules son diferents i no lliguen mai entre si. El PET només es pot reciclar si és PET al 100% al igual que la Poliamida o el Polipropilé.
Perquè els polítics no s’informen i creen les lleis que obliguin als fabricants a canviar els seus envasos? La resposta podria estar en l’equació: Benefici econòmic = Abocadors.
Medir Alfonso
Reciclador de plàstic
Sentmenat (Vallès Occidental)
