L’Alícia Sánchez-Camacho, com a resposta gairebé monotemàtica a les declaracions independentistes de l’expresident Pujol, o de qualsevol altre tema que impliqui una millora de l’autogovern, va fer una crida a eliminar les discussions “estèrils” i a centrar-se en qüestions com la crisi econòmica. Hi podria haver afegit allò de les “aventures que no duen enlloc”, “parlar dels problemes reals de la gent del carrer” o bé les cèlebres “derives sobiranistes” que només generen “divisió i frustració”.
La veritat és que els polítics catalans es repeteixen, i molt. Fins al punt de fer-nos avorrir la política. I és clar, si els polítics es repeteixen dia sí, dia també, els mitjans també es repeteixen, fent d’altaveu encara més repetitiu d’allò que ja han repetit els polítics (un servidor inclòs).
Si tinguéssim capacitat legislativa de debò, sobretot un cop assolim la independència, jo proposaria una llei que la batejaria amb el pompós nom de “Llei del Sanejament de la Vida Política Catalana” (la dels espanyols, ja se n’ocuparan ells). Bàsicament, aquesta llei vetllaria per fer complir a tots els partits polítics amb representació parlamentària uns mínims de decència i honestedat, basat en els següent punts fonamentals:
1. L’ús de la mentida, la difamació i l’insult, ja sigui en època electoral com en el dia a dia, és inacceptable. Si un partit menteix, difama o insulta deliberadament perdrà, d’entrada, els recursos públics destinats al seu finançament. Si hi ha reincidència, el partit podria perdre representació parlamentària en funció de la gravetat dels fets. Fins i tot, en casos extrems, se’ls podria prohibir concórrer a unes noves eleccions.
2. Els programes electorals s’han de complir i no hi poden incorporar falses promeses. El partit de Govern, caldrà que acompleixi un mínim d’un 66% del seu programa electoral, i justificar satisfactòriament per què no s’ha realitzat la resta del programa. La no realització del programa comportarà la pèrdua de finançament públic en la mateixa proporció, i fins i tot ser objecte de sanció econòmica i/o pèrdua de representació parlamentària en casos extrems de presa de pèl de l’electorat.
3. El finançament dels partits ha de ser públic i transparent. Si no ho fos, el partit podria perdre representació parlamentària, finançament públic i ser objecte de sanció econòmica.
4. La corrupció és intolerable. En cas de corrupció, el partit afectat patirà una retallada considerable del seu finançament, a més d’incórrer en el pagament d’una multa equivalent al 20% de l’import defraudat per un membre del partit. Els membres acusat de corrupció se’ls apartarà permanentment de la política. El partit polític afectat, perdrà també representació parlamentària d’acord amb una fórmula que dictamini la pèrdua d’escons, que passaran automàticament a la segona llista més votada en la demarcació electoral dels escons perduts. En casos extrems, es podria prohibir al partit en qüestió concórrer a unes noves eleccions.
5. Els diputats, presidents, i d’altres càrrecs públics, es regiran per les mateixes lleis laborals que la resta de ciutadans un cop deixin d’exercir el càrrec, especialment pel que fa a les retribucions a rebre en concepte de subsidi d’atur i pensió.
6. Cal acabar amb la llastimosa i ineficient pràctica dels càrrecs de confiança al capdavant de les empreses i organismes públics. El responsable d’una agència pública ho ha de ser pels seus mèrits professionals i no pas per si milita o no en el partit de Govern, o si li deuen cap favor.
També caldria una nova Llei Electoral, amb llistes obertes, i responsables designats pel Parlament per a cadascuna de les circumscripcions electorals del país, que no haurien d’excedir els 50.000 habitants. Aquests responsables serien una mena de pont entre l’electorat i el Parlament, que rebria les queixes i suggeriments del ciutadà i les traslladaria al Parlament per donar-hi una resposta adient.
Sembla una iniciativa dràstica, i segurament ho és, comparat amb el campi qui pugui i la indefensió que patim els ciutadans d’una casta política que no són ni millors (ni pitjors, això s’ha de dir també) que la resta de ciutadans. Són, de fet, uns servidors del ciutadà, i no pas uns privilegiats als quals tot se’ls hi és permès.
Amb aquests canvis, estic segur que la vida política catalana milloraria substancialment, i també la participació ciutadana, i els nivells d’abstenció electoral minvarien dramàticament.
Què cal fer per iniciar aquest canvi que ens ha de portar a una nova societat, més oberta, més activa i més democràtica?
