El ministre Corbacho de l’Avui estant ha volgut encolomar a Esquerra la llufa de baliga-balagas per dir no a la llei d’estrangeria. Prou coneix que l’any 2004 Rodríguez Zapatero es va negar a canviar la llei del PP, que malgrat tot vam recolzar la regularització de 800.000 persones immigrades, que republicana va ser la paternitat del fons econòmic perquè les CCAA poguessin acollir els nouvinguts. I que vam esdevenir, setmana rere setmana, els encarregats d’aturar des de la tribuna les escomeses del PP, capficat a convertir la immigració en ariet contra el govern.
Però tant se val, quan el PSOE, finalment, s’ha vist obligat a modificar la llei per tal d’incorporar-hi la sentència del Tribunal Constitucional, que obliga a reconèixer els drets a l’afiliació i de vaga als immigrants, es despenjà amb un text concebut per atreure el PP. Ras i curt: regressiva, tal com expressaren entitats com ara Cáritas.
Doble error de Corbacho: ni aconseguí fer baixar Rajoy al pla ni va poder evitar que ICV, PNB i Esquerra presentessin esmenes a la totalitat. Primera patacada, doncs: la llei no seria finalment, ni de bon tros, tal com l’havia dissenyada.
I els fets ens ho han demostrat. Els diputats Campuzano, Herrera i Tardà han treballat plegats, tot limitant-se a ser fidels al Pacte Nacional a fi que el text resultant no posés pals a la roda al model català que consagrarà la Llei d’Acollida que aprovarà el Parlament.
Altrament, abans de l’estiu, Esquerra ja va establir contactes amb la secretària d’Estat Consuelo Rumi, per la qual cosa el govern era coneixedor de totes les nostres demandes, entre les quals l’exigència de modificació del codi civil a fi i efecte que els immigrants no sud-americans (aquests amb dos anys en tenen prou) no hagin d’esperar-ne deu per poder sol·licitar la nacionalitat i intervenció directa de la Generalitat en la seva concessió. En segon lloc, incloure en la llei una disposició per tal que restés fixat com i quan l’Estat plantejarà la superació de l’estricta reciprocitat que mandata la Constitució perquè tots els nous catalans puguin exercir el sufragi en les eleccions municipals i, finalment, retirar la prolongació del període d’estada en els Centres d’Internament d’Estrangers per arribar als seixanta dies.
Al ministre Corbacho, li cou que fossin just els catalans qui li giréssim la llei, fins i tot en el seu punt estrella de pretensió de bescanviar el dret de qui “viu” a empadronar-se que fixava la llei, per l’exigència de ser “resident” que incloïa el nou projecte. I d’altres modificacions que ha hagut d’assumir en sancions, reagrupament, drets en habitatge i educació, etc… Li recou, a més, que el republicanisme vagi més enllà, tot plantejant qüestions que ni tan sols havia previst. D’aquí que hi dispari en contra, matusserament, en pretendre provocar una estèril competitivitat entre CiU i Esquerra, tot publicitant haver acceptat un major nombre d’esmenes dels primers, altrament comprensible atenent el fet que CiU ja havia garantit el vot favorable a la llei, però gens dolorós per a Esquerra perquè sovint les esmenes d’uns i altres eren idèntiques o molt semblants. Rebaqueries, doncs, i un toc de fatxenderia. Això sí dissimulada, en pressionar-nos fins i tot amb un possible retard del traspàs a la Generalitat de les autoritzacions de treball als immigrants.
El ministre Corbacho té prou feina a amagar que enguany el pressupost retalla el 50% el fons destinat a les CCAA per desplegar programes d’acollida als immigrnats. Es a dir, l’any vinent la Generalitat tindrà encara més dificultats per pagar, per exemple, les aules d’acollida i els programes municipals d’immigració (també els de L’Hospitalet).
Però el ministre Corbacho continuarà disparant contra Esquerra, perquè és així d’”echao palante”.
