CiU practica la contradicció fins i tot en els seus envitricolls més inconfessables. Ha estat secreta instigadora des del despatx del seu secretari executiu, David Madí, de la seva marca blanca anomenada Solidaritat Catalana, i alhora dispara a matar contra el seu líder de palla, aquesta trista figura anomenada Joan Laporta. El ridícul que farà Laporta quan vegi que de cop el fan desaparèixer com un globus punxat l’endemà de les eleccions del 28-N serà d’antologia. Perquè, què es pretén de Laporta? Esdevenir l’espoleta del torpede SI. El seu paper no és altre que provocar la màxima explosió en la línia de flotació enemiga, en aquest cas l’independentisme de veritat, o sigui Reagrupament. Un cop ha explotat, per a què serveix el torpede? Per a res. Talment un preservatiu usat.
Pobre Laporta, pobra criatura inflada a còpia de càrrec i consentiment. Ara l’han ensabonat i ensibornat vestint-lo amb les millors gales, escortat pels millors guardians, els dos més destacats fatxendes porters de discoteca del país, i val a dir que en perfecta sintonia amb el tarannà Laporta: els inefables López Tena i Uriel Bertran. L’un a la seva dreta i l’altre a l’esquerra, suposo. Així Laporta se sent cofoi, protagonista absolut i ben protegit pels mateixos que l’acabaran deixant a l’estacada així que la missió de fragmentar l’independentisme i, doncs, afeblir-lo, s’hagi acomplert el 28-N. És el que té tenir un gran rei al cos. Et fas posar la corona més gran perquè et faci sentir Mr. Univers, però la corona et ve gran i et tapa els ulls.
No hi ha dubte que Madí pensa amb el cap. Primer té ocupat el mercenari López Tena durant tres anys, temps en què es va dedicar a fer conferències a les seus de CiU d’arreu del país per entabanar el sector independentista del partit, i evitar així frenar la possible fuga de militants que optarien per l’emergent Reagrupament. Després, hi va haver les consultes, on el gran Tena va tenir de seguida un paper destacat, però curiosament sense encara abandonar el partit. Però, ai! A mesura que avançaven les consultes, en comprovar el sagaç Madí que la cosa independentista s’escalfava fins a graus perillosos per a l’eterna tranquil·litat i bons aliments anestèsics del votant, va decidir fer un pas més enllà i “sacrificar” el mercenari perquè creés aquest engendrament amb part precoç anomenat Solidaritat. I com que en tota comèdia infantil en tant que adreçada a un poble infantil necessita una titella, l’escollit va ser Laporta, el candidat perfecte en el moment perfecte perquè precisament buscava una núvia perfecta. N’hi van sortir dues i s’hi va casar. I casant-s’hi, la va vessar. Temps al temps.
I Esquerra? Diligent com sempre, va aportar el seu millor candidat per a la guàrdia Laporta, no endebades el gallet Bertran és tot un expert a desactivar efervescències alliberadores. El nen maco de l’escola Puigcercós, acostumat a alçar la cresta davant la mediocritat que li llepa el cul, ja va demostrar el seu talent d’espanyolàs dividint la dissidència d’Esquerra quan Carretero la liderava. I després, espavilat com és, juntament amb el gall major Tena es van repartir els pretesos mèrits de les consultes. Això sí, sense deixar de formar part d’Esquerra i CiU respectivament, dos partits que curiosament, tot i definir-se com a nacionalistes, no van moure un dit per impulsar les consultes i per això va haver de ser el poble qui agafés el timó de l’empresa. I finalment, l’obra mestra on lluir-se Bertran: Solidaritat, aquest artefacte fet i fet preservador de la Catalunya autonòmica, i, doncs, ben espanyola. Atenent les magistrals actuacions prèvies del nen, ara el paper de desactivador li escau que ni pintat. Ni els serveis secrets espanyols actuarien millor. Ah, però passa que no els cal actuar. Per això ja tenim a casa nostra els dos inefables i el seu holograma Solidaritat, que aviat desapareixerà com Obi Wan davant dels incrèduls ulls del galàctic Skywalker Laporta i dels babaus que el votaran.
Tot plegat paranoic, retorçat, oi? Bé, doncs un suggeriment al lector. Apunteu-vos a l’agenda rellegir aquest article al mes de desembre. I no, no caldrà que em digueu res. Bé, tampoc no us ho permeto en aquest blog, oi?
