Aquesta ha estat la Diada més coherent que recordo. Per fi en aquest país hi ha indicis d’honestedat, de coratge. Al monument de Rafael Casanova no hi ha hagut estelada, els polítics han fet l’ofrena floral allunyant el populatxo tres-cents metres, no fos cas que els encomanessin la pesta, i ha sonat l’himne dels Segadors sense la lletra, en un cas insòlit al món que distingeix, doncs, els catalans com una espècie única. En fi. Però encara hi ha hagut més: el PP no ha fet l’ofrena i Solidaritat i Esquerra han quedat molt per darrere de Reagrupament pel que fa al suport rebut. Com es veu, tot s’ha posat per fi al seu lloc i la lògica de tot plegat ha estat aclaparadora, sense enganys, fent prevaler per una vegada en aquest desgraciat país la veritat per sobre de la hipocresia que tant confon la massa. Per poc perspicaços que siguem, veurem que tot això no s’ha produït aquest any per casualitat. La fi de l’ambigüitat que ha provocat l’auge de l’independentisme, amb les consultes populars com a punta de llança, ha fet que per primera vegada la definició mostrada pel poble hagi generat inexorablement definició per part de l’statu quo que, tement que el ramat se’ls esgarriï, ara, per la Diada, s’ha vist obligat a moure fitxa i, per tant, si és que encara calia, se li ha vist el llautó folklòric-festiu-regionalista, o sigui mediocre i botifler que gasta.
Tot ha estat molt gràfic. A l’ofrena, la classe política, inclosa naturalment Esquerra, no han tingut el valor d’enfrontar-se als xiulets del poble per al qual representa que treballen i que, curiosament, en el cas d’Esquerra diu voler alliberar. Li han girat l’esquena, talment com un ric gira l’esquena al pobre tancant-se en un gueto privilegiat, amb la diferència que en aquest cas la cosa és, si pot, encara més greu, atès que els governants viuen dels cridaners a qui han acordonat com xais a la cleda. Descarat i repugnant, sí, però també molt alliçonador. Definitiu.
Aquesta és la gent que ens mana, no pas que ens governa, cosa ben diferent. I el pitjor de tot és que aquesta és la gent que ens continuarà manant els propers quatre anys. Perquè manarà CiU, aquest partit que també ha pogut fer l’ofrena a pleret, sense haver-se de tapar les orelles. I això, és clar, significa que serà molt revelador pel que fa a la constatació una vegada més de la miserable naturalesa del nostre poble, que voldrà ser regnat —als rucs se’ls dirigeix amb regnes, oi?— un cop més per aquests partits manaires de la corruptela nostrada. I és que el ruc no vol deixar de ser-ho. De fet, és aquesta mena d’identitat la que els catalans defensen aferrissadament, no cap altra. Tal com quedarà demostrat, la catalanitat en el fons els importa un rave. Els catalans només aspiren a no deixar de ser rucs, i tindran allò que hauran volgut, ni més ni menys. El catalanet vol continuar sent una bèstia eternament engabiada i queixosa. Per ser exactes, un cadell de bèstia, doncs. La resta és enganyar-se. Llàstima —pel catalanet— que l’eternitat no existeix, i que en aquest cas la fi es dirà definitivament Espanya.
Mentrestant, aquells que a la tardor votaran CiU van titllant Carretero d’il·luminat, com si no calgués haver rebut una important dosi d’anestèsia al cervell que faci veure tot de llumetes lisèrgiques, per continuar en trànsit i tornar a votar aquells que durant més de dues dècades van dur el país a l’anorreament que justament farà que ara, després d’un parèntesi de vuit anys, tants espavilats tornin a votar CiU, el partit rei del nirvana. Ah, per això es comprèn l’aparició de les nou banderes catalanes darrere l’inefable Mas en un míting. Els colors de les quatre barres són el pèndol hipnòtic dels caganers, no fos cas que, després de vuit anys sense anestèsia, haguessin despertat del son dels cretins. I pel que fa Esquerra, llança merda a Carretero acusant-lo de ser de dretes, com si per dissoldre Reagrupament un cop el parlament declari unilateralment la independència, tal com no es cansa de repetir el doctor que és l’objectiu de Reagrupament, calgués ser d’esquerres, de centre o vés a saber si de mitja punta; i com si, en qualsevol cas, ser de dretes fos una xacra que atorgués superioritat moral a l’esquerra. I és clar, ja es veu, ja, en Benach, pobret, que passa gana. Ah, aquell rostre colrat pel sol de tant treballar —per— la terra… I ja es veu la política esquerranosa que ha practicat Esquerra tots aquests anys, juntament amb els entranyables aliats del puny i la rosa. És clar que, val a dir-ho, fer de mariachi del PSOE català certament no pot donar per a gaire més del que han fet, o més aviat no fet.
En fi, aquesta és la conclusió que ens ha regalat la Diada. Dramàtica, sí, però també clarificadora. Valuosa, doncs. Perquè, sigui com sigui, disposar d’informació fidedigna sempre tranquil·litza.
