Assisteixo a l’acte de Reagrupament a Girona i la sala és plena. Assisteixo a l’acte de Reagrupament a Mataró i la sala és plena. Hi ha, doncs, esperança en aquest poble. I n’hi ha a pesar -o a causa- de la desesperança, de la desolació i la vergonya que provoca el patètic espectacle constant de la vulgaritat del saquejador desvergonyit, d’aquesta trepa de mediocres, de miserables nou-rics afamats de calé i cotxe oficial anomenats Esquerra. Com que naturalment la secta està posant el crit al cel amb el que acabo de dir, els aclareixo, encara que no serveixi per res perquè per això són una secta, que ho he fet a títol estrictament personal, atès que tinc l’ego ben guarit i no pretenc representar en cap cas Reagrupament ni Joan Carretero. Sóc només jo qui ho diu aquí, algú que per cert mai no ha militat a Esquerra, i no pas per espavilat, o sigui perquè en el seu moment m’ensumés l’estafa dels actuals dirigents d’aquest partit -ben al contrari, em van enganyar com trilers-, sinó perquè mai, però mai, he militat en cap col·lectiu i en cap àmbit. No me n’enorgulleixo ni deixo de fer-ho, només constato un fet.
Tot i reconèixer la forçosa necessitat que existeixin, no he cregut mai en els col·lectius humans. Sempre n’he fugit com de la pesta, perquè ja d’entrada sempre he vist la humanitat com la gran pesta del planeta, i suposo que és justament perquè sóc humà que caic, doncs, en aquesta flagrant contradicció. Sobre això, per animar-me -per animar-se- un bon amic em diu que l’home és capaç també de molta grandesa. Per descomptat, malgrat el seu ciri trencat hi reflexiono i penso que té part de raó. El problema és que no em diu que aquesta grandesa sempre es produeix a pesar justament de la humanitat, cosa que corrobora la meva opinió que amb ella no hi ha res a pelar. A tall d’exemple, prova clamorosa i rabiosament actual d’això és Joan Carretero i el silenci massiu a què se l’està sotmetent, i més que se’l sotmetrà en els propers temps a mesura que el seu projecte agafi volada -per cert, que és irònic comprovar com se silencia algú a qui precisament no agrada que es faci aparèixer el seu nom. Joan Carretero es troba de moment en franca minoria simplement perquè és un home capaç i honest, i la humanitat, entesa com a tal i no en les seves honorables excepcions que precisament justifiquen la seva malaltia congènita, no ho pot permetre. De fet no ha permès mai al llarg de la història l’excel·lència perquè posa en evidència la seva misèria irreversible. I és irreversible perquè no només ho permet el pastor, sinó també el ramat, que per això és ramat. Així doncs, no ho dic jo, ho diu la història: qui excel·leix sempre ha suposat una pretesa amenaça -fins que mor o reporta calés-, una raresa incòmoda a extirpar a còpia de descrèdit, de silenci, o, en altres temps, cremant-lo a la foguera. La massa, allò que amb la seva idiotesa al capdavall ha determinat i determina el rumb humà al llarg dels segles, es nega a esdevenir el que amb alegre optimisme, negant allò de monstruós que realment significa, anomenem “humana”.
Aleshores, tornant aquí, què ens queda? La certesa que, en aquesta ensulsiada, l’ara minoria catalana, aquesta bona gent de Reagrupament, aporta il·lusió i esperança a la gent pensant. L’esperança que arrossegui la massa alienada -perdoneu la redundància- a partir del pal i la canya de què ara mateix disposen. I no perquè calgui esperar que aquesta massa arribi mai de fet a entendre de què va la pel·lícula malgrat l’evidència, sinó perquè el boca-orella, l’únic que no podrà impedir l’oficialitat política i els seus lacais dels mitjans, posi Reagrupament sobre el mapa, és a dir, el faci existir als ulls de tothom. Perquè per a la majoria només existeix, només té importància tot allò que se li fa visible. No ens enganyem, a la massa no se l’ha conquistada mai per la raó, sinó pels sentits, igual com s’entabana a les bestioles. Però aquí parlo d’un rentat de cervell en positiu. Parlo del mateix que fa l’oficialitat dels nostres manaires actuals, però en signe contrari. Parlo de la guia d’un gran pastor, Joan Carretero, que pot demostrar ser-ho justament perquè, a diferència d’altres, mai no ha volgut dedicar-s’hi i, encara menys, jubilar-s’hi.
