Quan les coses van “viento en popa”, o a mida dels interessos, no es desperta l'instint crític o de protesta que fa que s'activi el necessari sentit d'anàlisi i evolució, ja sigui en un sentit o en l'altre.
Això va passar en part dels 80 i part dels 90, en la dita “bombolla immobiliària” en que, com que ens deien que “España va bien” era fàcil convèncer, fins i tot al més pintat, de que tothom tenia dret a tot, independentment del que les seves possibilitats permetien… I perquè no es podia canviar el cotxe per un de nou, i perquè no és podia empenyar anys i panys per tenir una casa en propietat, o una segona residencia pels caps de setmana, o perquè no fer unes vacances a crèdit, o perquè mai no faltés un “duro” a la butxaca per això o per allò. Tothom s'hi atrevia, o per irresponsabilitat, o per ignorància, o creguts en la heretada confiança de que portant-se be la feina era per sempre.
Si llavors, que ens incitaven a no pensar en el demà, algú amb prou influència per imposar-ho hagués posat en tela de judici el que estava succeint pot ser a hores d'ara bona part del sacrifici de qui menys culpa te en el desastre no caldria.
Quan les reaccions no són les adequades ningú és pot queixar a posteriori, si els resultats no són els desitjats. Una altra cosa és si seria bo i just repartir les responsabilitats i les conseqüències proporcionalment entre els objectius a complir del venedor i les necessitats, o no, del comprador.
Però, sembla que no n'aprenem, o si més no els qui tenen a la ma anar cap aquí o cap allà, i sabent que això precisament és un dels majors “pecats” del passat, ara reincideixen declarant que la recuperació del sector del “totxo” és primordial i, és clar, serà com llavors, de la ma de l'únic sector que ha rebut ajut perquè sobrevisqui. Sento generalitzar, però és que ens posen en el mateix sac les entitats bancàries que fins ara mantenen el segell de privades i les que, desprès d'una vergonyant cadena de barbaritats, s'han vist afavorides per rescats, perdó per ajuts, amb fons públics per no tenir que baixar les portes.
I, parlant de reaccionar quan encara s'hi és a temps, no seria millor espavilar-se per trobar la manera d'evitar la sagnia de diners que marxen, directament, abans de tenir que anar venent patrimoni de la Generalitat, que un dia ens pot faltar, per compensar el que no ens arriba i suportar, a més a més, el sentir que quan no puguem més ja vindran ells i ens salvaran la vida ?.
Pels que sentim el país, és fa molt difícil conviure amb l'angoixa de veure com, de la mateixa manera que va dir el Sr.Guerra respecte a l'Estatut, van passant el ribot a Catalunya i que la única solució és una independència, però que, a hores d'ara, no passa de ser hipotètica i, en tot cas, encara massa llunyana i que depèn de molts fronts externs a incloure… i que hauríem de començar per aconseguir-ho políticament entre nosaltres mateixos.
Publicat al http://www.reusdirecte.cat/
