El dijous passat el Teatre Calderón d’Alcoi s’omplí a vessar de públic per assistir al concert de Raimon. El cantautor de Xàtiva està fent una gira, una vintena de concerts, recorrent de nord a sud el País Valencià. Ha estat la mateixa Generalitat Valenciana la que ha promogut aquest “Any Raimon”, per vindicar la figura i obra del cantant del Carrer Blanc, tot un símbol per a moltes generacions de valencians i valencianes que tinguérem com a referent moltes de les seus cançons en aquella llarga nit del franquisme. Ara Raimon torna a estar entre nosaltres, ha tornat a casa i ho ha fet amb una força i vitalitat envejable.
A Alcoi, i només començar el concert, les seues primeres paraules van voler que foren per recordar la figura d’Ovidi Montllor en aquell concert/homenatge que el món de la Cançó li va fer el 30 de novembre del 1994. Un Raimon emocionat, fins i tot gosaria dir una mica nerviós, ens féu un concert íntim, on havia escollint trenta cançons del seu ample repertori per encabir-les en, al meu parer, cinc grans moments de la seua trajectòria artística: els seus principis i orígens, les cançons del passat, les del present, els poetes i el que li pot oferir el futur.
Així, com si volgués que quedés ben clar i com a carta de presentació, va començar el concert cantant A l’estiu quan són les nou, un tema de l’àlbum Rellotge d’emocions (2011) que, entre altres coses, diu: “A voltes pense que sense tu no hagués fet res, mai de la vida”. Del mateix àlbum ens cantà també Si miraves l’aigua, Mentre s’acosta la nit, Punxa de temps i, d’una manera molt emotiva, He passejant per València sol. La bella València, el cap i casal que li evoca tants i tants records, com a estudiant de la universitat, com a lluitador de la transició i d’aquella malaurada “Batalla”, patint després l’ostracisme i el menyspreu d’uns botiflers que ens han venut el país per un plat de llenties. La València “On hi ha gent que m'estima molt. On hi ha gent que m'estima poc. On hi ha gent que no m'estima gens”.
Tot seguit féu un salt en el temps i ens cantà tres temes d’Entre la nota i el so (1984), com Lluny de la pedra i de l’aigua, Hauràs de fer com sí i una cançó, Al meu país la pluja, que ha esdevingut tot un clàssic. I és que en un país tant complex a nivell meteorològic com el nostre, ai mare, si només fos en aquest tema!, frases com “Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera,si plou massa és la catàstrofe,”han acabat formant part de l’imaginari popular valencià.
Entre pluja i sequera, i quan ens tenia a tots emocionats, Raimon tornà als orígens, a l’àlbum Raimon a l’Olympia (1966). Ens cantà Molt lluny, per recordar els moments de la seua infantesa a Xàtiva: “en les butxaques d’uns pantalons vells […]he trobat les nits que ens passàvem caminant, amics, pels carrers de Xàtiva”, i tambéParlant-me de tu i Com un puny, enyorant moments de tendresa: “Vindrà el teu cos que suaument em poses en el meu cos quan ens sentim ben junts, i floriran millor que mai les roses: a poc a poc ens clourem com un puny”. Però també la mítica Jo vinc d’un silenci, per no oblidar mai d’on ve: “Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure”. Iperquè les futures generacions coneguen que vam patir la foscor d’aquell franquisme, no podia oblidar-se d’una altra de les seues cançons més conegudes, La nit i és que aquella nit durà quaranta anys: “La nit, La nit, que llarga que és la nostra nit, la nit”. Però afortunadament a totes les nits les succeeix la claror del dia i amb D’un temps, d’un país ens convida a tots plegats a superar els estralls d’aquella dictadura i construir un nou país que vol ser lliure: “D'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe. I Raimon, com tants d’altres com nosaltres, dubta. Amb L’única seguretat dubta, i ho fa per que al llarg de la seua vida n’ha vist de tots els colors, però sap que el dubte ens ajuda a avançar: “L'única seguretat, l'arrelament dels meus dubtes, ve potent quan tu te'n vas, tant si t'ho creus com si dubtes”. Tanmateix la vida també li ha ensenyat que dubtar no vol dir callar, en la cançó Soliloqui solipsista arriba a una clara conclusió: “Parlant amb mi mateix he arribat a un acord, provisional, i m'he dit: més val no ser entès que romandre callat”.
I és possible que alguns no l’hagen entès, però ell ha preferit no callar i a gosades que no ha callat, ha estat la pedra en la sabata per a molts polítics i botiflers de tots els colors, però ha tingut més amics que enemics. I en aquest concert va voler recordar-ne alguns d’ells, oferint-nos alguns temes dels àlbums Quan l’aigua es queixa (1979), Totes les cançons (1981) i Monestir de Montserrat (1969). En Andreu amic recordà a l’escultor Alfaro: “Andreu, amic, torsimany de metalls d'on ha vingut la força i la vida que retrobem en la teua escultura” i A Joan Miró, que l’any 1966 li va fer la portada de l’àlbum Cançons de la roda del temps, un poema senzill i curt, però que és tot un testament ideològic: “D'un roig encès/ aquest racó tan perillós;/ la gent d'ací i la de fora/ que fossen tots/ d'un roig encès”. I d’un roig encés fou aquell pres a qui dedicà la cançó No el coneixia de res: “Companys em digueren que havia fet cinc anys de presó arran d'una vaga en mil nou-cents seixanta-tres”. Com tampoc va conèixer milers i milers de republicans que van morir en aquella injusta guerra i que molts d’ells, ai quina vergonya!, encara jauen en la cuneta de camins i fosses comunes, sense poder ser enterrats dignament pels familiars. Amb Quan jo vaig nàixer Raimon fa un homenatge a tots aquells rojos que van perdre la vida o varen ser exiliat lluitant per la llibertat: “Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen./ Molts es varen quedar, havien perdut, diuen./ D'altres conegueren l'exili i els seus camins./A l'any 40, quan jo vaig nàixer, /jo crec que tots, tots, havíem perdut…”
Un dels moments més emotius de la nit fou quan recordà alguns dels nostres poetes. Poetes que la majoria del públic vam descobrir gràcies a ell, que els hi posà música. Poemes dels àlbums Nou Integral (2000) i Clàssics i no (2003). Qui no recorda aquell Elogi dels diners d’Anselm Turmeda: “Diners alegren los infants/ e fan cantar los capellans/ e los frares carmelitans /a les grans festes”, o aquella esgarrifosa història de L’Espill de Jaume Roig on servien carn humana en un restaurant de París:“[…]Carn de vedella/créiem menjàssem/ans que hi trobàssem/ l'ungla i el dit/tros mig partit”. I què em dieu quan descobrírem el nostra gran Ausiàs March? Aquell català antic que ens costà una mica entendre, però que musicat per Raimon ens obrí els ulls i ens feu gaudir. Aquell poema, Si com lo taur, aquell taur que “se'n va fuit pel desert/ quan és sobrat per son semblant qui el força,/ ne torna mai fins ha cobrada força/ per destruir aquell qui l'ha desert”. Però si hi ha un poema d’Ausiàs March, que també ha quedat en la memòria col·lectiva i que tots recitem de memòria és sens dubte Veles e vents: “Veles e vents han mos desigs complir,/ faent camins dubtosos per la mar./ Mestre i ponent contra d'ells veig armar; /xaloc, llevant, los deuen subvenir /ab llurs amics lo grec e lo migjorn,/fent humils precs al vent tramuntanal/ que en son bufar los sia parcial/ e que tots cinc complesquen mon retorn” . I per tancar aquest bloc de poetes, no podia oblidar-se del seu amic i estimat Salvador Espriu. Aquell Indesinenter on: “Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos” i, al meu parer, un dels millors poemes escrit mai en la nostra llengua i que musicat per Raimon és una autèntica obra d’art. Un poema, He mirat aquesta terra, d’una tendresa exquisida, que sempre m’esborrona i em fa vessar alguna llàgrima galta avall: “Quan la llum pujada des del fons del mar/a llevant comença just a tremolar,/he mirat aquesta terra,/he mirat aquesta terra.”
I en aquesta gira Raimon, poble a poble, està mirant de fit a fit la seua terra, com en el poema de Salvador Espriu, i és feliç. Feliç malgrat aquests anys d’absència i ostracisme, atiats pels governants del PP, d’aquest partit podrit que tant de mal ha fet a la nostra cultura, ai, com un nou “mal d’Almansa”. Un partit que va fer tot el possible perquè no pogués cantar a les terres valencianes. Però la història és tossuda i tard o d’hora acaba posant a cadascú al seu lloc. I Raimon està comprovant com en aquests concerts la gent el recorda, el canta, l’estima i s’emociona amb les seues cançons. I està comprovant que efectivament aquet país està avançant, i que aquells versos de Vicent Andrés Estellés, “Un poble alegre, unit i combatiu” comencen a ser una realitat. Un poble que tossudament es nega a perdre la seua identitat i que continua lluitant per, algun dia, decidir el seu futur. I també ens parlà del seu futur regalant-nos una cançó inèdita, I nosaltres amb ells, uns versos prenyats de nostàlgia, de la maduresa que ens regala el temps, però també del compromís de no restar mai callat, de continuar amb tots nosaltres lluitant per la desitjada llibertat.
Però, i com no podia ser d’una altra manera, restava una cançó per cantar. Una de les primeres cançons que va escriure, innocentment, sense pensar que es convertiria en la seua icona, en la seua cançó més coneguda, i segurament més cantada. Amb “Al vent,/la cara al vent,/el cor al vent,/les mans al vent,/els ulls al vent,” Raimon va cloure el concert. Un concert on el xativí es retrobà amb el seu públic. Un públic entregat, emocionat i cofoi d’haver tocat el cel en una nit màgica, per recordar. Un petit homenatge que tots li devíem, com aquest que ara jo vull fer-liu amb aquests versos: “Quan La nit era llarga, ai aquella nit!/caminàvem tots plegats, Perduts, sols,/per a fer-nos llum, oh poble oprimit,/tu cantant vingueres amb un cresol./Xativí, maulet de cançons guarnit,/llavors vares ser el nostre consol,/despertant-nos en plena mitja nit/per estar alerta com el mussol./De nord a sud vas dir Un sol consell:/la nostra identitat mai no hem de perdre/i sempre la cara Al Vent, allà i ací./Mai més serem esclaus, tampoc mesells/d’aquella fosca por que ens va detindre,/D’un temps, de tot un país en silenci”.
Alcoi, 14 de maig del 2016
