La més que previsible catàstrofe nacional que acaba de perpetrar Esquerra aprovant el nou finançament per tal de poder seguir mamant teta, assegurant-se els favors propagandístics de l’aclaparador poder mediàtic del PSC-PSOE en el futur per tal d’obtenir continuïtat en el poder de fireta català, obre també l’interrogant sobre el paper que adoptarà des d’ara Uriel Bertran.
Durant els mesos en què Carretero va estar a la rereguarda esperant el moment idoni per retornar a la llum pública, vàrem veure que Bertran els aprofitava per remenar la cua parlant de fer un referèndum intern sobre el finançament. L’interrogant, doncs, es fa ara clamorós. Seguirà demanant Bertran la pràctica d’aquest referèndum que contemplen els estatuts del seu partit? Sobre això hi ha dues possibilitats. La primera seria que la cúpula d’Esquerra fes mans i mànigues per avortar l’opció, cosa que no li costaria gaire: hi hauria acord gairebé unànime tenint en compte que ara mateix a Esquerra com qui diu només hi queden, llevat de quatre idiotes despistats, els estómacs agraïts i, per tant, refractaris a cap moviment que alteri el curs de les coses, és a dir, el curs ascendent de les butxaques i ventres inflats dels seus quatre hooligans. L’altra opció seria que, precisament considerant el personal que hi queda, no hi hagi oposició a la celebració del referèndum perquè ja se’n sap positivament el resultat, i a sobre el vist-i-plau els faria quedar com uns senyors demòcrates. Com es veu, sigui el que sigui allò que passi, Bertran quedarà en fora de joc. Perquè contemplant una tercera possibilitat, si ara mateix opta pel silenci se li veurà el llautó més del que des de ja fa temps se li veu. Per tant, Bertran no té altre camí, si vol salvar una credibilitat que només li han atorgat els ingenus, que anar-se’n d’Esquerra.
Però no ho farà. No ho farà perquè, com ja he apuntat en algun article anterior, si en tot cas pensa en clau patriota és perquè es deu al seu monarca, el rei que porta al cos, la seva autèntica pàtria, i el seu objectiu és remenar un dia les cireres en aquest partit que creu consolidat. Sortir del partit seria intolerable per a ell, sinònim de fracàs. I ara mateix sap que mentre abans compartia, molt al seu pesar, lideratge amb el senyor Carretero en la dissidència, ara mateix la dissidència se l’ha guanyada a pols en exclusiva el doctor de Puigcerdà. De fet, l’EI de Bertran no ha estat mai dissidència, com ara ho demostra el fet que Esquerra no admeti sectàriament el doble carnet de la seva militància amb Reagrupament, i en canvi no s’oposi a la dissidència d’EI, per bé que l’excusa sigui que EI és part d’Esquerra, justificant de passada una pluralitat que de fet no s’admet al partit si suposa cap perill per a la seva oficialitat dirigent
Si Bertran se’n va d’Esquerra sap que ha perdut la partida amb Carretero si el noi intenta continuar amb la seva dissidència des de fora el partit. I per altra banda, si decideix associar-se a Reagrupament sap que no serà per ocupar el lloc del gall del corral, entre altres coses perquè bàsicament a Reagrupament no hi ha ni gall ni corral, sinó patriotes amb un objectiu molt clar, i doncs, gent que no perd el temps amb personalismes i no necessita estarrufar-se ni alçar la cresta ni fer concerts pels matins. Però no. Això només és una anàlisi de totes les possibilitats que se m’acudeixen. No se m’escapa que l’últim que farà mai Bertran és associar-se a Reagrupament. Per a ell seria intolerablement humiliant, de la mateixa manera que ho és per al gall no ser ell qui munta totes les gallines.
De manera que ara mateix la conjuntura fa que, insistint Bertran a no estripar el carnet d’Esquerra malgrat que el seu partit acaba d’acceptar un miserable finançament unionista, com a independentista que diu ser estigui en disposició immillorable per demostrar que és capaç de fer el paper més gran de la seva vida. De fer el paperot.
