Llegeixo en un diari unes declaracions de l'economista nord-americà Fernando Betancor en les que només els seus titulars ja diuen molt: “Els espanyols no tenen una història prometedora de fer front als desafiaments regionals a la seva autoritat, ni per empassar-se l'orgull nacional” i, “El màxim representant d'aquesta espanyolitat s'enfronta a la desintegració de la seva trajectòria personal, de la potencial de tot el seu partit, i de passar a la història com “l'home que va perdre a Catalunya””. L'economista vaticina que “Tots aquests factors són un mal presagi per a una solució pacífica”.
En un altre diari, unes declaracions del catedràtic de Ciències Polítiques i ex-assessor del govern de Lionel Jospin, Sami Nair, que sentència “A España no s'han adonat de la gravetat de la situació amb Catalunya” i que, “Al ser un problema intern d'Estat, és el govern espanyol qui hauria de fer un pas per negociar amb la Generalitat”.
El President de l'Estat té un bon “marrón” damunt la taula, el vulgui veure o no. I el te amb moltes arestes i una d'elles, important i urgent, és resoldre amb equitat la territorialitat d'un Estat divers i plural que és España i, en particular, s'ha de parlar de Catalunya. De no fer-ho de forma immediata s'enfronta a perdre bora una quarta part dels seus ingressos, cosa que si be no li convé reconèixer si que ha de contemplar.
Aprofitant l'oportunitat que li brinda la corona, pot oferir algun argument que pugui resultar creïble als ja massa ensarronats catalans, alguna oferta suficientment suculenta pels compradors de supermercat que s'enlluernen pels “duros a quatre peles”.
Hauria de tenir la intel·ligència per detectar, i jugar amb això al seu favor, que si be ara ja hi ha una majoria sòlida a favor de la independència, aquesta majoria en aquest sentit és de pocs anys ansà i, per tant, encara no es pot dir que estigui assentada i integrada en l'ADN català, acostumat a lluitar pel que és seu d'altres maneres més conformistes.
Sé que hi haurà que em criticarà per donar idees a l'adversari però ho faig sabent que ni ho llegirà i, en cas de fer-ho, humilment crec que no ho podria, ni sabria, assimilar-ho. En tot cas, penso que, en les mateixes maneres en que uns defensen un dret a decidir com un dret, els que volen imposar l'obligació d'acatar el ni intentar-ho utilitzin les mateixes maneres… i que guanyi el que més adeptes als seus arguments pugui convèncer. En la convivència s'hi creu com una manera de conviure molta gent diferent amb un únic objectiu i això ho permet el respecte mutu.
Publicat al http://www.reusdigital.cat/
