Quin camí ens deixen?

L’Estat Espanyol, no els jutges que només són el braç judicial d’aquest, ha emprès un camí molt i molt perillós. Les societats humanes són, per definició, conflictives i la democràcia va néixer com el mal menor per que la pressió dels grups en conflicte no esclatés violentament de manera periòdica.
Ara bé. Per tal que aquesta vàlvula de seguretat funcioni correctament, s’han de respectar unes regles del joc mínimes, basades en la llibertat de pensament i en la possibilitat d’aconseguir qualsevol objectiu polític per vies pacífiques. Aquestes dues característiques no són , en cap cas,  relatives. Voler establir,  com s’ha fet a l’Audiència Nacional primer i al Tribunal Suprem després, el vincle de  la violència amb el desig de modificar els marcs legals és, si més no, fal·laç. El 90 % de les manifestacions volen modificar el marc legal. Forçar l’aprovació de lleis, denunciar legislacions laxes, sol·licitar el restabliment de lleis derogades, alterar  el marc legal del món del treball… De fet, les úniques manifestacions que no volien modificar, alterar o violentar marcs legals eren les concentracions d’adhesió a Franco, que deuen ser les úniques que el jutge Llarena consentiria.
Per altra banda, si en el discurs oficial no són presos polítics, no s’acaba d’entendre que una de les raons per mantenir-los en presó resideixi en la seva possible assumpcions de responsabilitats públiques derivada dels darrers comicis. Dit altrament. Si no fossin polítics que es presenten a una contesa electoral i obtenen prou recolzament popular,  no hi hauria motiu per mantenir-los empresonats.
I arran del darrer punt, arribem al més greu de a situació provocada per les Institucions de l’Estat. La via pacífica per assolir els objectius polítics és una via de doble sentit.
En primer lloc, qui inicia el camí per a implementar una modificació institucional (posem la creació d’un nou Estat) ha de mantenir les seves mobilitzacions dins la llera del pacifisme i el civisme. No es pot al·legar, com es pretén des de l’Estat que l’èxit de les mobilitzacions constitueix, per se, una acció que busca violentar i atemorir la resta de la societat. Seguint aquest raonament, una manifestació de  més de 10 mil persones, per posar una xifra, hauria d’estar prohibida per se. La violència, per molt que es vulgui retorçar el concepte, és el que és, i en cap cas es pot considerar violenta una manifestació cívica perquè ha estat  de proporcions gegantines. I no entraré en la comparació amb d’altres manifestacions dels darrers mesos, de signe ben contrari.
En segon lloc, l’Estat té l’obligació ètica d’escoltar un cop assolits determinats llindars de mobilització, no com a  xantatge o rendició, sinó com la segona via que possibilitat la transformació per mitjans pacífics de les aspiracions populars en mesures de Govern. Amb suports socials molt més inferiors al 47,5 instal·lat a Catalunya, els Governs de Canadà i la Gran Bretanya, han parlat i han negociat: l’Estat Espanyol només ha respost amb el menyspreu primer, i la violència policial, econòmica i judicial posteriorment.
Arran de la darrera decisió del Tribunal Suprem, el manteniment a la presó de l’Oriol Junqueras, resulta lícit preguntar-nos quines vies tenim i com, des de la voluntat de no violència, podem assolir els nostres objectius polítics. Si no fora pel dramatisme de la situació, un auto que es basa en retalls de diaris i un document no oficial, faria riure. Perquè, trencats els dics de la decència política, tot s’hi val  per part de l’Estat  i el perill rau en que des del nostre país es deixi de percebre la via pacífica com un camí transitable.