Sembla que el procés polític cap a la independència ha entrat en una espiral molt perillosa que està estenent un sentiment de desencís entre bona part de la població: desavinences més que evidents entre membres del govern per veure qui assumeix les previsibles conseqüències de la convocatòria del Referèndum, declaracions creuades entre socis, converses gravades i posteriorment filtrades posant-se damunt de la taula la poca confiança existent entre els socis del govern i per acabar-ho d’adobar les preocupants declaracions fetes recentment pel vicepresident Junqueras, on deixa a entreveure que si el referèndum no es pot dur a terme, perquè l’Estat ho impedeix, s’haurà de fer una Declaració Unilateral d’Independència. Per tot plegat un no pot deixar de preguntar-se, a què respon tot aquest desgavell de les darreres setmanes?
El problema de fons no es pot circumscriure a una manca de confiança entre el PDeCat i ERC, com se’ns vol fer veure i creure, sinó que els esdeveniments de les darreres setmanes han fet aflorar quelcom més preocupant: la creença que tenen alguns de què aquesta fase del procés no es resoldrà de forma favorable pels interessos del independentisme, i per tant, temen les possibles conseqüències dels passos que inevitablement s’haurien de dur a terme per demostrar que el procés no és simple retòrica al servei dels interessos d’aquells que només pensen en mantenir l’hegemonia al panorama polític català.
El que hauria d’explicar Oriol Junqueras, per treure al procés del camp de la retòrica i les declaracions que no tenen cap força més què simbòlica, es què si s’evidencia la incapacitat del govern de la Generalitat per dur a terme un Referèndum unilateral i vinculant, perquè l’Estat espanyol l’impedeix ja sigui físicament o posant en suspens les institucions que l’han convocat, acte seguit es pugui fer una Declaració Unilateral d’independència i fer que aquesta sigui efectiva perquè existeixen els mecanismes que així ho garanteixin? Sí existeixen aquests mecanismes, no seria més intel·ligent fer aquest acte de sobirania amb la convocatòria del Referèndum, digui el que digui l’Estat espanyol, fent cas omís dels requeriments i de les accions més que previsibles que durà a terme la judicatura espanyola?
Això, més enllà de ser un acte de desobediència i de sobirania, com ja s’ha apuntat, suposaria que aquest Referèndum unilateral serà del tot vinculant, demostrant que el govern té la capacitat de poder fer efectiu el resultat, fet que animaria a participar del mateix a bona part de la població abstencionista que malfien del Referèndum perquè el perceben com un artefacte al servei del càlcul partidista d’uns i altres en un escenari posterior, que com apunten molts serà necessàriament autonòmic, ja que el relat del processisme està esgotant tots els escenaris i girs que el permeten sobreviure.
El moment no pot semblar especialment greu, però sí que ho és, malgrat que des del govern es vulgui treure ferro de tot plegat, organitzant un acte on quedi clar el compromís dels electes amb la convocatòria del Referèndum. La clau de tot plegat és la mobilització de la població per empènyer al govern i al Parlament a fer efectiva la plena sobirania i aquesta està en hores baixes. Per aquest motiu necessitem urgentment que més enllà de la retòrica es comenci a activar la mobilització de la població i transmetre un missatge a totes aquelles persones que ocupen les màximes responsabilitats del nostre país: què la prudència no us faci traïdors. Com va dir el poeta romà Horaci “qui viu amb por mai serà lliure”.
