Segur que us ha passat alguna vegada que, estant en situació compromesa, algú s’ha acabat el paper higiènic i no ha canviat el rotlle. Una persona que us aprecia o, fins i tot, us estima i a qui li teniu confiança us ha deixat (mai més ben dit) amb el cul a l’aire, a casa vostra mateix, allà on teniu la guàrdia baixa, com els pantalons. Per què? Pot ser un simple descuit però hi ha un tipus de conducta (per desgràcia cada vegada més freqüent) que reitera comportaments com el descrit. Aquesta actitud descurada i, sobretot, desconsiderada que sempre espera que vingui algú al darrere que endreci el que hem desorganitzat, embrutat o trencat, ens està portant molts problemes. Perquè això que en l’àmbit domèstic no passa d’anècdota, en l’àmbit públic i polític, és perillós. No oblidem que els polítics són gent normal i corrent (inclouen, doncs, tots els mateixos defectes de sèrie que nosaltres) però tenen el poder de decidir què fan amb els nostres diners i amb els nostres recursos.
Quan els polítics governants segueixen aquesta línia de pensament, és a dir, de moment sortim del pas i després (d’aquí a quatre anys) ja vindrà algú altre que ho arreglarà, les mesures aplicades davant de qualsevol situació conflictiva no passen de sargit. No es va a l’arrel del problema per buscar-ne la solució més adequada, consensuada, rendible (econòmicament, ecològica, humana), en definitiva, la millor opció per a tota la població afectada (i no la millor per a mantenir càrrecs, privilegis o fer “quid pro quo”). El més greu és que, per a la majoria de casos, disposem dels recursos i la tècnica adient i el que ens manca és LA PREVISIÓ, LA REFLEXIÓ I LA PLANIFICACIÓ.
Un exemple molt clar d’aquesta pèssima forma de governar la trobem a la gestió de l’aigua al nostre país ja que, tenint el coneixement necessari, no s’ha actuat com calia. Es coneixia la població del país, la seva distribució i el seu increment; se sabia l’aigua potable disponible per a aquesta població; també es tenia tota la informació necessària sobre el nostre clima i el corresponent règim pluviomètric, etc. A pesar d’això, el Govern Català no ha tingut en compte el canvi en l’evolució poblacional (deguda en gran part a la immigració); no ha tingut en compte tampoc la distribució d’aquesta població per una deficient gestió del territori; no ha tingut en compte el clima del nostre país, on els períodes de sequera li són inherents i cíclics; finalment, no ha pres les mesures preventives necessàries per garantir el subministrament d’aigua potable a la població de l’àrea metropolitana de Barcelona.
El resultat ha estat que, durant un temps, ha planat per sobre els barcelonins l’ombra de les restriccions d’aigua que, tot sigui dit de passada, es produeixen a altres llocs de Catalunya des de fa anys.
Cal remarcar, però, que han estat precisament els barcelonins (i no els seus i nostres dirigents) els qui han donat una lliçó del que és bona gestió de l’aigua (en part per consciència social i en gran part per por), demostrant que es pot reduir la despesa sense que canviï ni el ritme ni el confort ni el nivell de vida.
Al contrari, quina ha estat l’única solució proposada en principi des del Govern? El transvasament de l’Ebre (el sargit, el pedaç, a última hora i ràpid i corrents). La pluja i la pressió popular han fet que, per una vegada, no calgués fer el sargit i ha proporcionat més temps al Govern per aplicar altres solucions. En seran capaços? O d’aquí a uns anys tornarem a tenir les mateixes dificultats?
Algunes veus proclamen que ens volem posar la bena abans de fer-nos la ferida. A mi em sembla que només volem un paracaigudes en condicions abans de saltar de l’avió, no sigui que, en plena caiguda, trobem a faltar alguna cosa.
Meritxell Algueró
(Terres de l’Ebre)
